Després d’assistir a una xerrada sobre l’ús de pantalles a l’entorn infantil, algú em va preguntar a quina edat s’ha de comprar un telèfon mòbil a un infant. La qüestió va curtcircuitar les meves neurones, no tant per quant difícil és la resposta, sinó pel caire imperatiu –aquest “se li ha de”– que té la pregunta. Jo, com a consumidor i creador d’oci per a pantalla –tinc un canal de Youtube dedicat a videojocs i soc pare d’un infant prelector–, tinc molt a reflexionar sobre el tema.
En general es parteix de la feixuga i discutible premissa que un infant, a partir de determinada edat “ha” de tenir mòbil. No és una pregunta amb resposta fàcil i de fet no la respondré, no em pertoca. Però en el mateix moment que aquesta pregunta sobrevola les nostres inquietuds, ja sabem que tenim quelcom en què pensar, i no és una qüestió menor.
Fem un experiment, el proper cop que entrem a un restaurant comptem en quantes taules hi ha infants, després comptem quants d’aquests estan passant l’estona amb una pantalla entre les mans –mòbil o tauleta, tant li fa. Inquietant, oi? Doncs si ens inquieta ja anem prou bé: som conscients que és quelcom per amoïnar-se. I si no ens inquieta potser és que no som prou conscients de que un infant en etapes de desenvolupament cognitiu, social i afectiu necessita estímuls reals: pelar-se els genolls, tenir set després de córrer rere una pilota o avorrir-se a la taula d’un restaurant tot imaginant formes amb l’estucat de la paret mentre fa equilibris amb els coberts. O dit ràpid, que la seva ment treballi, creant des de zero.
Les pantalles ens ho donen tot fet. Això, als adults, que ja estem de tornada de tot –hahaha!–, ja ens va bé, però als menuts de la casa no els fem cap favor encolomant-los la tableta o encenent la tele a la primera de canvi. Tampoc els ajuda que nosaltres mateixos passem llargues estones mirant el mòbil mentre ells juguen o fan els deures. Donar exemple no és quelcom a menystenir i potser donarem millor exemple disfressar-nos de Frozen o Patrulla Canina amb ells que deixant la cura dels nostres fills en mans del darrer algoritme de Youtube. I no ens confonguem: Youtube no és el dimoni, Pepa Pig no és el dimoni i Netflix no és el dimoni, però com a adults responsables –autoproclamats– que som, sabem que el verí no és a la substància, és a la dosi.
A quina edat se li ha de comprar un mòbil? Ho vaig preguntar a un pedagog i no em va donar una resposta ràpida, però el que si que sé és que cal pensar-s’ho molt i posar normes. I això serveix tant per a edats primerenques com a l’adolescència, però de l’adolescència ja en parlarem un altre dia... Cada instant de la criança que deleguem a una pantalla, és un instant perdut –però perdut de debò– que podríem estar gaudint com a pares.
