Des de ben petit, hi ha una paraula que em persegueix constantment i que intento que justifiqui molts dels meus actes i actituds. Ja sigui per la meva prematura vocació periodística o per un examen de consciència personal continu, sempre he observat la coherència com un dels anhels que permanentment aspiro a aplicar amb més insistència. Una virtut que imagino adquirida fruit de la racionalitat i d’una profunda reflexió. Valors que, els darrers anys, el Barça sembla haver eliminat massa vegades del seu codi de comportament com a institució.
Sense entrar a repassar les innumerables situacions –esportives i extra-esportives– en què l’entitat ha escapat de l’aparent lògica ni valorar els perquès de cada decisió presa, sembla evident que les últimes dues setmanes han suposat un nou homenatge a la improvisació més absoluta. La representació teatral, escenificada en públic i sense maquillatge, d’un seguit de despropòsits i girs de volant inexplicables que posen en risc l’estabilitat de tots els viatgers del transatlàntic blaugrana. I dic inexplicables perquè tampoc s’observa cap figura capaç de donar sentit, almenys discursivament, a cada posició adoptada. Una manca de lideratge i missatge visible, per exemple, en la convocatòria de precipitades rodes de premsa restringides que no fan res més que evidenciar els nervis de qui hauria d’aportar la major dosi de tranquil·litat. En un model cada vegada més presidencialista, Josep Maria Bartomeu està sent comunicativament incapaç de calmar les aigües cada vegada que agafa el timó del vaixell, forçat a sortir en públic per donar explicacions dels desgavells que han acabat transcendint als mitjans de comunicació.En aquest mar d’onatge variable, susceptible a com bufa cada dia el vent, el Barça navega sense un rumb clar, massa vegades sostingut per les revelacions del seu Posidó particular. Messi, negant-se a les inclemències i revelat contra un clima d’histerisme col·lectiu. Aquesta vegada, quan la marea alta amenaçava amb desmuntar el xiringuito, hem vist l’enèsima actuació desacompassada amb l’adeu de Valverde. L’amenaça electoral, sense que aparegui a l’horitzó un delfí reconeixible, ha acabat precipitant els esdeveniments. Tot plegat, deixant un escenari en què l’aficionat blaugrana s’ha vist empès a dipositar en Quique Setién una dosi desmesurada d’esperança, agafat al primer signe de coherència flotant en l’oceà d’incertesa actual.
Paradoxalment, en una espècie de gest de complicitat de l’atzarós destí que sovint explica la travessia culer, el tècnic càntabre desembarca a Barcelona representant l’antítesi de tot el que ha projectat el Barça recentment. Els primers dies després del relleu a la banqueta s’observen des de fora com un exercici gairebé contracultural per a una directiva desorientada, acostumada a resoldre els problemes amb receptes conjunturals. Més enllà de l’aspecte purament futbolístic, l’ex-entrenador bètic –entre d’altres– ha arribat al càrrec fugint del curtterminisme i la mirada miop en què s’ha instal·lat bona part del barcelonisme. La situació actual i la gestió de les darreres crisis sorgides a les oficines del Camp Nou deixen una lliçó: el fi gairebé mai justifica els mitjans. Tampoc en el món del futbol. Setién escapa de les presses i el resultadisme i recorda que l’estil, les formes i el joc són el vehicle per assolir els èxits, sense que això garanteixi que aquests arribin. El com per sobre del què com a principi dogmàtic, gairebé a mode de filosofia de vida. Aconseguir que s’imposi un fil argumental sòlid i evitar guions més propis dels germans Coen aproparà el Barça a retrobar l’anhelada coherència. Una paraula que, en realitat, persegueixo incessantment des de petit, amb l’esperança que la seva permanent recerca legitimi moltes de les meves idees i actituds, per molt equivocades que puguin ser sovint.
