Durant un temps, vaig treballar en una oficina. Els meus companys eren amables i es portaven molt bé entre ells: feien broma, es donaven copets a l’esquena, es convidaven a cafès i els divendres al vespre quedaven per fer una cervesa. N’hi havia dos, especialment, que eren carn i ungla. Anomenem-los A i B.
Un dilluns, quan vaig arribar a la meva taula en una d’aquelles sales diàfanes però en realitat horribles on tothom treballa amb tothom, vaig notar un canvi, tot i que, aparentment, no havia canviat res. Els companys encara feien broma, es donaven copets a l’esquena i es convidaven a cafès. Però, a mesura que passaven els dies, em va semblar que A i B es mantenien a una distància prudencial l’un de l’altre. El que es deien no tenia res d’estrany; parlaven de projectes, del temps, del dinar. Es comportaven com sempre, però, a sota del que deien, hi bategava una tensió desconeguda. Quan va arribar divendres, tothom va marxar cap a casa. Li vaig preguntar a B si no baixaven a prendre una cervesa al bar de la cantonada, com feien sempre, i B es va encongir d’espatlles. No crec que hi tornem, em va dir.
És tan important el que diem com el que callem. Aquesta és la base de la teoria de l’iceberg de Hemingway, que diu que el lector només ha de veure una part petitíssima del que passa a la història. La resta ha de quedar soterrada. Aquestes omissions, apilades les unes a sobre de les altres, formen una base que, si és prou sòlida, flota, i permet que el conte existeixi.
El que m’apassiona dels contes és com es pot construir aquesta base, com dir el que no es pot dir i fer que el lector es pregunti què hi ha a sota de la punta blava del conte que llegeix.
No vaig saber mai què havia passat amb A i B, ni si els companys van reprendre la tradició de la cervesa dels divendres al bar de la cantonada, perquè, poc després, vaig canviar de feina i vaig deixar aquella oficina. Però ja m’està bé. Tot el que podria haver passat forma part de la base invisible d’aquesta història i, com que no es veu, és veritat i mentida a la vegada. L’única cosa a la vista és la punta de l’iceberg d’A i B: les bromes, els copets a l’esquena, els cafès, i la tensió amagada en aquella sala diàfana i horrible.
