504  L'altre llenguatge_617x412
L'altre llenguatge. ||  J.MUNDET
18/01/2019 Opinió
Entendre’ns
Miquel Ramos

Els períodes de vacances són una bona oportunitat per poder practicar llengües diferents de les nostres. Uns ho fan viatjant a altres països i altres practiquen sense moure’s d’aquí, tot aprofitant fer-ho amb els qui venen de fora.


Per poc que intentem entendre’ns amb gent que parla diferent de nosaltres, fàcilment podem caure en confusions interpretatives a causa de paraules semblants a les de les nostres llengües, bé per com s’escriuen aquestes o bé per la seva fonètica, però que en realitat tenen un significat tan diferent que, de vegades, pot arribar a ser divertit, però en altres ocasions el malentès pot ser ridícul i fins i tot ofensiu. Els anomenats false friends de molts idiomes en són un bon exemple.


Molt a prop nostre, el menorquí, com a dialecte del català, ens pot fer ballar el paraigüa amb la seva fonètica. Una de les seves peculiaritats és la d’emmudir la lletra doble ela quan es troba enmig de dues vocals diferents. Per exemple: si ens diuen que una cosa és vermella, la nostra oïda sentirà: vermea. Si ens parlen d’un fillet, sentirem: fiet  i si el tema va de gallines, sentirem: gaínes. Això ens pot recordar el que fan els anglesos amb la lletra erra, també quan està situada enmig de dues vocals. Arrosseguen la primera vocal, posen la llengua i la boca en disposició de dir la erra, però aquesta te l’has d’imaginar. Possiblement, les tres dominacions britàniques hagudes a l’illa de Menorca durant el segle XVIII van deixar, entre d’altres, certes influències de caràcter lingüístic d’aquest tipus i van formar híbrids amb paraules mig angleses i mig menorquines, deformant-les, remodelant-les  i heretant la dificultat d’articular alguns sons no inclosos en la parla anglesa, amb l’afany d’entregar-se tots plegats al mutu enteniment.


Al principi de tractar amb gent menorquina –pels qui professo tot el meu respecte i estimació– vaig viure un d’aquests malentesos propiciats per aquesta forma d’eludir la lletra doble ela en determinats casos.


Era un d’aquests dies d’estiu en què el sol feia una verdadera ostentació de la seva capacitat calòrica i de la seva encegadora lluminositat i feia rebotar els seus raigs per les parets blanques i les pedres que, allà, no en falten. En aquesta circumstància, un amic meu d’aquella terra em comentava tot seriós que, com a mesura preventiva, ell no es treia “ses ueres” en tot l’any. Jo llavors ja tenia clar que a les Balears “salen” els articles i que per tant “ses” equivalia a: “les”. Però això d’anar per l’illa permanentment amb “ueres” per mitigar els efectes del sol no m’encaixava. Què hi tenien a veure unes “ueres” amb la llum? –la meva ment m’oferia la imatge del meu amic vestit de torero, amb una “coquina” ben destacada, mentre es dedicava seriosament a les seves labors. –Si allò m’ho hagués dit per escrit, hauria posat: ulleres (ulleres de sol en aquest cas). No calen més comentaris. Afortunadament, en aquell moment no vaig fer-li cap pregunta per por de que fos desencertada. Posteriorment vaig caure en el  sentit obvi de la frase. Durant tot l’any el noi portava posades les ulleres de sol com a protecció ocular.


Entenc que, per entendre’ns, és tan bo saber parlar com saber escoltar.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris