Ara fa cinquanta anys del Maig del 68, també conegut com el Maig francès. Va ser una revolta que es va allargar durant més de dos mesos i que va somoure els fonaments ideològics d’una Europa conservadora, ancorada en esquemes tradicionals. Tot va començar amb el malestar dels estudiants per les taxes universitàries, però en el fons es manifestava la profunda insatisfacció davant d’un sistema que no oferia respostes davant dels canvis socials i individuals produïts després de la Segona Guerra Mundial.
Hi ha tres factors que incideixen en la societat, tal com ha explicat el filòsof Ramon Alcoberro. En primer lloc, el creixement de la joventut, un grup social que fins llavors no havia tingut una representativitat política. Maria Aurèlia Capmany va escriure un llibre amb un títol revelador: “La joventut és una nova classe?”. Després, el benestar econòmic dels anys 60 provoca que els obrers aspirin a deixar de banda la imatge de l’explotació col·lectiva i tinguin accés a les classes mitjanes burgeses. En aquest sentit, el líder estudiantil Daniel Cohn-Bendit i el filòsof Herbert Marcuse creuen que els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer. Finalment, el foment que l’Església catòlica fa de la modernitat, a través de l’esperit del Concili Vaticà II, permet trencar una sèrie de tabús religiosos, polítics i culturals.
Potser el fenomen més interessant del Maig del 68 és el canvi de mentalitats que es va produir. L’aposta per l’alliberament sexual o cultural no permetia retornar al model familiar i religiós del passat. “Hem de canviar la vida”, afirmava Frédéric Rambeau. I d’això es tractava: canviar la vida privada, la sexualitat, la relació amb el poder, l’estructura familiar, el dret sobre el propi cos. I aquesta llavor fructifica perquè, anys després, temes que eren veritables tabús deixen de ser-ho i es fa factible que puguin posar-se en qüestió. A França, l’any 1974, s’obrirà pas el moviment a favor de l’avortament; l’any 1975, prosperarà la reclamació del divorci per mutu acord. En definitiva, el matrimoni i la família van deixar de ser com eren i les relacions sexuals també.
Un altre aspecte que no es pot menystenir és el canvi cultural. Guy Debord, considerat el filòsof del Maig del 68, en el seu llibre ‘La societat de l’espectacle’ defensa la cultura com un factor transformador, encara que afirma que el capitalisme ha aconseguit convertir-la en espectacle. Sens dubte, la música i el cinema esdevenen els nous models culturals enfront de l’escultura i la pintura; el disseny industrial triomfa i es manté amb força. Però tot plegat apareix marcat per la voluntat de crear espectacle: el cinema, la televisió i també la política. Fins i tot, les famoses pintades del Maig del 68 tindran aquest detonant espectacular per remoure consciències: “Prohibit prohibir. La llibertat comença per una prohibició”, “La bellesa és al carrer”, “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, “Sota les llambordes, la platja”, “Decreto l’estat de felicitat permanent”, “En els exàmens, respon amb preguntes”, “Com més faig l’amor, més ganes tinc de fer la revolució. Com més faig la revolució, més ganes tinc de fer l’amor”.
Encara que s’ha parlat del Maig del 68 com una revolució frustrada, no es poden ignorar els canvis socials i culturals que han acabat implantant-se. L’estat francès va aconseguir desactivar el moviment tot incorporant al sistema molts dels seus dirigents. Les pop stars del 68 van esdevenir professors universitaris i nous pensadors mediàtics. Els estudiants van tornar a les aules per fer els exàmens de juny. Però la revolta havia canviat les mentalitats i la moralitat, perquè com diu Ramon Alcoberro: “El Maig del 68 no volia canviar el món, volia canviar la vida”. I quan Sarkozy va dir que les desgràcies de França havien començat el Maig del 68, André Glucksmann (un dels líders maoistes del 68) li va respondre: “Mireu, senyor Sarkozy, si no hagués estat pel Maig del 68 no cardaríeu amb la Carla Bruni”. Fins a llavors un polític havia pogut tenir una amant ben amagada, però no s’hauria atrevit mai a tenir una aventura amb una cantant a la vista de tothom.
