La setmana passada llegia un article al diari Ara en què s’explicava que Catalunya haurà d’aprendre a conviure amb més onades de calor i amb més incendis forestals. A mi, que la calor i les nits tropicals les porto més aviat malament, el titular va ser suficient per cridar-me l’atenció.
L’article que us comentava feia referència al ‘Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya’, publicat al 2016, i en aquest, ja fa 3 anys, s’afirmava que “les projeccions analitzades donen com a resultat un senyal molt robust d’augment de temperatura, a Catalunya, per als pròxims decennis”. També s’hi s’explicava que aquest augment es produiria en tots els horitzons temporals, en totes les estacions de l’any i en totes les àrees geogràfiques de Catalunya, vaja, que ningú se n’escaparia, ni els habitants del Pirineu als qui tant sovint envejo.
L’informe afegia que hi hauria un augment de les temperatures extremes, un augment de les onades de calor, de les nits tropicals, de les nits i els dies càlids i de la durada de les ratxes càlides. I per si no en teníeu prou, que, a més a més, les condicions serien més àrides i hi hauria una menor disponibilitat de recursos hídrics per a uns sistemes més assedegats i una població en augment. Preocupant, oi? Doncs la cosa no quedava a aquí, també s’hi deia que amb aquest panorama s’afavoriria una freqüència més elevada d’incendis de gran extensió, com el que vam tenir fa una setmana a les Terres de l’Ebre, així com l’existència d’incendis en zones on ara no són habituals (les zones de muntanya), i que molts serien fora del període d’estiu. Arribats a aquest punt, crec que la situació més que preocupant és alarmant, perquè tots aquests escenaris plantejats afecten en primera instància els nostres boscos, aquelles zones verdes que ens serveixen d’esbarjo o de teràpia (ara que es comença a posar de moda això dels “banys de bosc”), però de retruc, ens afecta a tots i cadascun de nosaltres. Sense boscos ja podem plegar veles: ja podem dir adeu a la bona qualitat de l’aire, adeu a la regulació de la temperatura ambient, adeu a la regulació del cicle de l’aigua, adeu a l’absorció dels sorolls, adeu a la reducció de la despesa energètica en espais urbans... i per evitar-ho, cal saber gestionar-los i explotar-los adequadament, cosa que no sempre s’ha sabut fer, tampoc a casa nostra.
La gestió dels boscos és complicada, ho sé, no dóna rèdits econòmics i hi intervenen agents que no sempre tenen ni els mateixos interessos ni els mateixos objectius. També sé que implica desmuntar mites, com per exemple, saber quan cal tallar arbres, perquè sí, tallar arbres no només no és un crim, sinó que és una eina imprescindible per evitar que morin de set bona part dels nostres paisatges i per reduir el risc d’incendi que suposa tantíssima vegetació seca i atapeïda. Però s’ha de saber fer, evidentment, no es val tallar indiscriminadament. Necessitem algú que doni les ordres correctes però moltes vegades no sempre trobem aquest “algú”. D’altra banda, gestionar els boscos passa també per apostar per allò que des d’ERC fa temps que diem: la biomassa. Ja sabeu que aquesta és una font important que pot contribuir a pal•liar el dèficit energètic actual, ja que és renovable, econòmica i relativament neta. Ah, i molt fàcil d’aconseguir. De fet, la proporcionen una gran diversitat de productes, com els forestals (llenya, fusta o rebuig de fusta), les deixalles agrícoles (com la palla), o les deixalles animals (excrements procedents de granges), per tant, en el cas dels boscos, a la vegada que fem ús d’una energia verda, contribuïm a netejar-los, a prevenir incendis i a conservar-los.
És en aquest sentit que cal que ens posem les piles, no val a badar. Ja ens sabem la teoria, doncs apostem-hi fort d’una vegada i reforcem-ne la pràctica.
