Tot just fa tres setmanes que vam estrenar el 2020 i, malauradament, a Catalunya ja hem de lamentar l’assassinat de dues dones i de la filla, menor d’edat, d’una d’elles, víctimes de la violència masclista. L’última víctima va ser una dona de Terrassa, assassinada a mans de la seva exparella, un mosso d’esquadra, dissabte passat. Això fa palès que la violència masclista no entén d’estatus social, nivell d’estudis, edat o nacionalitat.
A mode de denúncia, es va fer una penjada al carrer Sala Boadella d’esqueles de dones assassinades. Per miserable i inhumà que sembli, algú es va dedicar a arrencar-les. És realment trist i a la vegada provoca un esclat de ràbia que hi hagi “persones” amb tal misèria moral per fer una cosa així. Com de podrit ha d’estar algú perquè no sigui capaç, com a mínim, d’empatitzar ni de respectar unes persones a qui se’ls ha arrabassat la vida per haver nascut dones i per haver-se topat amb un home que se sentia amb la potestat de decidir posar fi a les seves vides.
La qüestió de fons de la violència masclista és que sempre és un home qui agredeix o, en el pitjor cas, mata una dona, perquè la seva ment criminal es creu amb el dret a fer-ho i pel sol fet de ser una dona. Com pot arribar un home a creure’s que té autoritat per prendre la decisió d’acabar amb la vida d’una dona? Durant segles, i independentment de la cultura, la civilització o la religió, l’home ha mantingut un estatus de poder i de superioritat respecte la dona, subjugant el seu paper al de l’home. De fet, encara avui dia, la gran majoria de dones del món segueixen estant igual d’oprimides que segles enrere.
Certament, en el món democràtic s’han fet grans progressos, però encara queda molt camí per recórrer. Per molt que hàgim avançat en els darrers anys, no podrem dir que som una societat avançada fins que no extirpem aquest càncer de la nostra societat. L’educació és segurament l’eina més potent que tenim a l’abast perquè aquesta mena de comportaments, tant d’acció com d’omissió, siguin cosa del passat.
