Creus de debò que l’educació és un dret bàsic, universal i el pilar de qualsevol societat? Doncs actuem-ne en conseqüència. Sense aquest dret universal no hi ha futur. Els nostres fills aprenen compartint, experimentant, vivint, esforçant-se, i es van fent grans anant a l’escola, a l’institut. El fet de compartir les seves experiències, vivències, il·lusions, pors i inquietuds entre ells és vital, és el que anomenem “aprenentatge significatiu entre iguals” i, a casa, aquest fet no es pot dur a terme com als centres educatius.
Cap professió, cap treballador, ningú té garantit el risc zero de contraure la Covid. L’escola no està al marge d’aquesta incertesa, hem d’assumir-ho i posar els recursos necessaris per fer-hi front. Els països que aquests darrers dies hem estat seguint no han posat en dubte el retorn a l’escola. Les mesures anunciades a Catalunya van en la línia d’altres països com l’estat francès, Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, i fins i tot la Xina. De cada un d’aquests països s’ha incorporat alguna proposta, però cap país les fa totes, Catalunya n’aglutina moltes. Cal fer servir el sentit comú, l’autoresponsabilitat, la proporcionalitat dels recursos destinats en funció de la capacitat financera i la independència econòmica acompanyar-ho d’un debat que permeti tirar endavant sense posar pals a les rodes.
No ens podem permetre com a societat deixar tota una generació sense escola. El futurs universitaris necessiten la formació adequada per accedir-hi i els alumnes de formació professional han d’afrontar amb garanties la incorporació en un mercat de laboral en crisi, en un món globalitzat que no s’atura.
Com a pares no volem ni pensar que els nostres fills perdin gairebé dos anys d’escola i com a mestres estem orgullosos dels nostres companys i companyes que en moments extraordinaris com aquest posen en valor la seva vocació. Entenent que aquest servei essencial passa per davant de tot, com ho han fet els professionals de la salut, començant pels zeladors i el personal de la neteja fins al personal d’infermeria i els metges o com totes les treballadores i treballadors que ho fan de cara al públic.
Estem davant d’una emergència educativa que ajunta la sanitària i la pedagògica, d’atenció a l’alumnat. No tots els alumnes tenen els mateixos recursos ni la mateixa atenció familiar i, per tant, estem davant del risc de patir una bretxa social encara més gran, tenim el perill d’agreujar la segregació escolar i, si no formem bé els nostres joves i infants, la crisi serà llarga i estructural.
No hi ha alternativa a l’escola, no n’hi ha. Ara és l’hora de l’escola.
