06/07/2018 Opinió
Als alumnes d’ESO de Castellar
Ramon Falcó

Aquesta setmana passada vaig assistir a una sessió d’informació conjunta del Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament de Castellar, sobre el Servei Comunitari obligatori que els alumnes d’ESO han de cursar en aquesta etapa del seu ensenyament.
En el transcurs d’aquesta sessió m’anava preguntant fins a quin punt, la gent jove és conscient de les necessitats bàsiques elementals que no poden cobrir moltes persones del nostre entorn. Naturalment, els qui pateixen aquestes mancances en el seu propi àmbit familiar, segur que en són conscients, però, en general, aquest tipus de problemes socials no figuren entre els seus interessos primordials. I és natural, perquè la joventut té unes preocupacions pròpies de l’edat que, a nivell personal, els motiven més íntimament.
Per això em va semblar molt lloable que l’Administració de la Generalitat hagi inclòs en el currículum de Secundària aquesta matèria, per tal d’aconseguir que els alumnes visquin i col·laborin, de primera mà, unes experiències que els permetin de posar en joc els seus coneixements i capacitats al servei de la comunitat.
Les experiències que ja s’han fet en aquest sentit al nostre poble, sembla que han resultat molt eficaces en l’àmbit de suport a persones discapacitades i a relacions intergeneracionals. Però em va estranyar que, en el transcurs d’aquestes experiències, no s’hagi pensat en apropar als alumnes a una realitat tan tangible, com la pobresa de molts dels nostres conciutadans. Tothom veu per televisió, gairebé mecànicament i impassible, a molta gent del continent africà morint-se de gana, mal nutrits i malalts, i ho associa a problemes propis del tercer món. Així, ningú no es pregunta ni assimila que a casa nostra, al nostre veïnat, hi ha molta gent que no té diners per comprar menjar, que passa gana i, com poden, alguns amb molta vergonya, compren els productes més barats i de més mala qualitat i, ni tan sols així, se’n surten. Han d’acudir als serveis socials perquè entitats com Càritas els proporcionin uns mínims bàsics, ja sigui de menjar o de roba.
I, és clar, sense aquest coneixement bàsic de la nostra realitat social més propera, resulta molt més fàcil omplir el currículum de jocs amb discapacitats o de tallers amb gent gran. I està molt bé que ho facin d’aquesta manera, perquè aquests col·lectius pateixen, també, de mancances estructurals. Però de discapacitats i de gent gran sempre n’hi haurà. De pobres no n’hi hauria d’haver.
Jo, de petit, he estat pobre. A casa, la meva mare, davant les demandes meves i dels meus germans, moltes vegades supèrflues, ens anava recordant que nosaltres érem pobres i que no podíem menjar els gelats ni jugar amb les joguines que tenien altres nanos del veïnat. I ara, que estic a Càritas des que em vaig jubilar, constato que aquesta realitat no ha desaparegut del nostre entorn. I que no només afecta a persones immigrades, sinó que, en una immensa majoria, afecta a persones i famílies ben autòctones. Ajudem als qui, sense vergonya i amb un gran orgull i autoestima, acudeixen als serveis socials, però som conscients que aquest problema el pateix molta més gent que no gosa fer el pas.
La nostra societat i, sobretot la nostra joventut, necessita saber i viure aquest problema per ajudar tant com pugui a solucionar-lo, ara, en el curs del seu aprenentatge i després, en l’àmbit professional per fer tot allò que estigui en la seva mà per a fer-lo desaparèixer. I tampoc estaria malament que aprenguessin a comprometre’s políticament. Només les opcions progressistes són capaces de fer avançar la societat, i el nostre país necessita de polítics compromesos, honrats i solidaris que, al final, facin innecessària la gestió de les entitats que cobrim aquest tipus de mancances.

Comparteix
M'agrada
Comentaris