Us hauré de confessar que en aquest article soc reincident, ja que no fa gaire en vaig fer un sobre el mateix tema. Tot i que és molt excepcional que en poc temps abordi el mateix tema en aquest cas no ho he volgut evitar. Per què? Doncs ara ho intento explicar.
En el passat article, que vaig anomenar “Accessibilitat”, concloïa amb el següent paràgraf en referència a les persones amb mobilitat reduïda:
“Els continuarem decebent? Crec que no ens ho podem permetre, ja que per valorar si una societat avança adequadament o no la mesura que haurem d’adoptar no és la distància recorreguda, sinó la quantitat de gent que deixem enrere. Potser ens haurem de plantejar avançar menys per avançar tots.”
I ara sé que la resposta a la pregunta formulada és un sí. Però anem a pams.
Després de publicar l’article a L’Actual ERC va voler treballar una mica més el tema. I vam fer un petit estudi sobre accessibilitat en els comerços situats a l’Illa del Centre i en el seu entorn més immediat. El resultat va ser decebedor.
D’un total de 157 comerços només un 30% tenien una accessibilitat suficient. Amb l’agreujant que molts d’aquests havien patit un canvi d’activitat en els darrers anys sense que això s’hagués aprofitat per adequar l’accés. Les primeres lleis i decrets sobre eliminació de barreres arquitectòniques daten del 1995. 24 anys de vigència d’una llei hauria de ser un termini més que suficient com per tenir uns percentatges d’accessibilitat molt superiors. Infinitament superiors.
Atès que el problema el vèiem preocupant, ens va semblar oportú presentar una moció en què es proposava en els acords coses tan sensates com elaborar una proposta d’actuació per millorar l’accessibilitat dels comerços de Castellar, informar els establiments sobre requisits dels locals adaptats i normativa sectorial, condicionar l’obertura de nous negocis a l’adequació i millora de l’accessibilitat al local, estudiar la possibilitat de generar ajudes per a aquells comerços que adaptin els seu local a una accessibilitat suficient o convocar les reunions de la Taula per l’Accessibilitat, com a mínim, un cop cada sis mesos, tal com diu la seva normativa de funcionament.
Vull pensar que molts ciutadans valoraran aquestes propostes com a raonables, assequibles, justes i necessàries. Els arguments per votar-hi en contra eren molt pobres. De fet, cap de fons.
Que si era oportunista, que si no era el lloc... Quan la política i els polítics actuen contra les evidències, contra legítims drets, contra reparacions d’injustícies cròniques i contra lleis i decrets (sensats i consensuats) es deslegitimen. El pitjor que es pot fer en política i en general a la vida és justificar un error ja que, fent-ho, no només no es reconeix, sinó que s’erra doblement. I això sempre farà molt mal a la política i a les persones que ho fan. Malauradament les víctimes no seran mai els que cometen els errors sinó els ciutadans que esperen reparacions i atencions per part d’una administració poc sensible i empàtica.
Jo personalment continuaré aquesta lluita (iniciada fa moltíssim temps i fora de la política) fins que s’assoleixin uns mínims objectius decents.
I m’importa poc que alguns adversaris utilitzin paraules com oportunisme per oposar-s’hi. Em reclamo oportunista si això significa detectar un problema greu, denunciar-lo i proposar solucions. Altrament si ser oportú en alguna cosa és un valor incontestable, per què hauria de renunciar a l’oportunisme com el marc que ens permet ser oportuns? Són els que refusen les oportunitats, els inoportuns. En aquest cas, l’assentiment de la majoria dels grups polítics de l’oposició, els afectats, la ciutadania i les entitats del sector configuren un consens prou ampli com perquè sigui oportú actuar decididament en aquest àmbit.
