Diu l’autoanomenat “gobierno más progresista de la historia” que vivim en una “democracia plena”. Permeteu-me que ho posi en dubte.
7 d’abril del 2021.
Fins llavors en llibertat provisional, un dels individus acusats d’haver sigut còmplice de la violació múltiple d’una noia de 18 anys a Sabadell entra al jutjat, a l’Audiència Provincial de Barcelona, mirant fixament les càmeres tot fent el símbol de la victòria amb els dits. Potser pensa en la immensitat de processos judicials en termes similars en què no s’ha pogut fer justícia. És un dels integrants de l’anomenada “manada de Sabadell”. Comença el judici, que és públic. La víctima/supervivent declara explicant amb tots els detalls el calvari a què va ser sotmesa.
Els mitjans publiquen les seves declaracions.
En una vulneració clara de la seva intimitat, es difon a tort i a dret la seva identitat, orientació sexual i altres detalls de la seva persona.
16 d’abril.
La sala condemna a 31 anys de presó el principal autor material d’haver perpetrat una violació grupal múltiple contra la jove. Els altres dos autors materials segueixen sense identificar i, per tant, s’escapen del judici, de la sentència i del lamentable espectacle públic que en canvi sí que ha hagut de patir la supervivent.
Dos còmplices necessaris identificats amb èxit d’aquest aberrant acte són condemnats a 13 anys de presó cadascun.
Un quart, desconec si el que entrava gesticulant a les càmeres de manera desafiant, en surt absolt per falta de proves i un seguit d’altres presumptes còmplices que haurien presenciat l’acte segueixen encara a data d’avui sense identificar. Segons la jove van ser fins a 7 els homes joves presents a la “cambra de tortura”, que haurien col·laborat d’alguna manera amb les agressions i violacions contra ella.
Tanta tecnologia per identificar la mobilitat de les persones i vendre’n les dades que se n’extreuen al mercat, i encara no som capaços d’identificar la resta d’integrants de la manada de Sabadell que van perpetrar aquest acte cruel, violent, denigrant i injust.
Tantes lleis i directives per protegir dades personals de la ciutadania, i resulta que el sistema judicial de l’Estat que ens té segrestats, encarregat de fer-les complir a Catalunya, és incapaç de protegir la supervivent de l’escarni públic que ha hagut de patir per intentar que es fes justícia.
Tanta opinió publicada per gran part dels mitjans de comunicació d’aquesta “democràcia plena” condemnant els fets... i, preguntem-nos: Quants d’aquests mitjans s’han preocupat de no contribuir al mal ocasionat contra la víctima d’aquestes atrocitats, revelant detalls personals del cas al públic o compartint la gravació de la seva exposició dels fets davant del jutge?
La sentència d’aquest cas, que se suma als múltiples casos similars viscuts els darrers anys, no és el final de res.
La presó dels condemnats no esmena ni rectifica l’atrocitat injusta patida per una noia de 18 anys que sortia d’un bar una nit corrent. La responsabilitat d’erradicar les conductes masclistes i violentes que infesten la nostra societat no recau sobre quatre individus amb toga que no poden ni garantir la privacitat d’una víctima de violació múltiple: recau sobre les espatlles de totes les persones de la nostra societat. Tots i cadascun de nosaltres.
Depèn dels valors que transmetem als nostres fills, filles, nets i netes. També de l’actitud que adoptem envers els nostres contextos familiars per evitar que es perpetuïn les desigualtats. De l’actitud ferma de no-cooperació que tinguem envers actituds masclistes i/o misògines. D’afrontar també l’actitud d’aquelles persones que redueixen el masclisme a un problema de (i per a) les dones.
El masclisme i la seva violència estructural, simbòlica, institucional i cultural és una xacra que tots hem de combatre, sigui quin sigui el nostre gènere.
Per frenar la impunitat, cal que dirigim una mirada crítica a les estructures de poder familiars, socials i institucionals i, cadascú en el nostre àmbit, prenguem accions valentes.
Fins que no siguem capaços de combatre el masclisme per terra, mar i aire i evitem espectacles injustificats com el que s’ha viscut en el marc d’aquest cas, sense garanties pels drets de la supervivent... fins que les actuacions que es portin a terme contra violadors o assassins (ara penso en els GAL, indultats), no siguin més dures que les actuacions contra dissidents polítics de l’Estat (els presos polítics independentistes no va comptar ni amb la llibertat provisional que sí va donar-se als encausats de la manada de Sabadell, abans de ser jutjats), no podrem dir que vivim en una democràcia plena.
