2_617x412
Joana Naranjo / F. Muñoz
07/12/2018 Entrevista
"Ens va costar molt el reconeixement de la infermeria a la primària"

Infermera especialitzada en Trauma, Fisioteràpia i Medicina del Treball, la Joana ha penjat aquesta setmana la bata després de 35 anys al CAP Castellar. Es jubila feliç per l’estima de la gent i per la feina feta

Cristina Domene

Joana Naranjo, Adjunta  de direcció del CAP Castellar

 

· S’iniciava la dècada dels 70 quan va començar infermeria?
Vaig començar infermeria molt jove. Vaig acabar el batxillerat i vaig aprovar la revàlida. Per fer infermeria havies de tenir 17 anys, i jo no els feia fins el 2 de desembre. Tot i això vaig fer l’examen per si tenia sort. M’hi vaig presentar, vaig aprovar i vaig començar a l’escola Epione a Sabadell, que estava a la Clínica del Nen Jesús. Vaig estar molt contenta perquè era totalment vocacional. Just obtenir el títol em van contractar a Santa Fe perquè necessitaven gent i ho combinava amb la Vall d’Hebron. 

· Quan fa el salt a l’atenció primària?
Al 77 em vaig presentar als exàmens de l’ICS  i vaig obtenir plaça de trauma a Sant Fèlix. Vaig estar-m’hi fins que va començar la reforma d’atenció primària. El primer centre que es va obrir reformat va ser a Santa Perpètua i em van proposar anar allà com a adjunta d’infermeria per liderar la posada en marxa. 

· Com va ser el canvi?
Va ser una reforma total. Vam començar a fer fitxes dels pacients amb el diagnòstic, amb la medicació. Vam muntar fitxers perquè fins aleshores no hi havia ni història, els pacients portaven els medicaments apuntats en els cartrons dels medicaments dins de la cartilla. Amb els metges més grans ens va costar una mica més aquests canvis. 

· La figura de la  infermera queda tapada per la del metge?
Abans, sí. Ens va costar molt el reconeixement de la infermeria a la primària, perquè érem ‘la enfermera del médico, la que hace los papeles’. Ens hem hagut de guanyar el lloc. Ara, també s’ha de ser molt honest amb les limitacions de cadascú. Reconèixer les carències i preguntar si cal. 


· Quan arriba al CAP de Castellar?
Doncs fa ja 35 anys. Vaig demanar canvi per conciliació familiar i vaig començar a Castellar quan l’ambulatori era a la plaça Llibertat. I aquí vaig participar, de nou, en la reforma perquè encara funcionava el sistema antic. Vam començar a obrir històries dels pacients, a fer genogrames... I quan ja ens vam quedar sense espai, vam venir al CAP nou. Aquí he estat a adults i també a pediatria, que per a mi va ser un repte, perquè jo en sabia, de trauma, però amb nens no tenia experiència. Durant aquests anys he combinat consulta, perquè la feina assistencial és el que més m’agrada, amb la gestió d’equips.
 
· Com definiries l’estat de salut de Castellar?
Ara Castellar és un municipi sa, té molt a veure l’entorn i el teixit associatiu que tenim. Però cada època hem hagut de lluitar per algun problema. Cada cinc anys es fa un estudi de salut de la població. Els anys 90 vam tenir un greu problema amb la droga i vam començar un programa d’intercanvi de xeringues. Vam ser pioners. Donaven una xeringa nova als drogodependents que ens lliuraven una d’usada al CAP. Va ser un treball amb xarxa amb l’ajuntament i les farmàcies. En això també som pioners, en el treball en xarxa. El secret és la relació amb els serveis de l’Ajuntament, que sempre han col·laborat moltíssim.

· I l’aposta per la prescripció social.
En un estudi posterior es va detectar que s’havia controlat el tema de la droga i llavors va sortir com a primer problema la salut mental. Avui dia tenim un programa de salut mental fantàstic. Tenim tallers ocupacionals, teatre, les caminades dels dimecres... La prescripció social està funcionant molt bé, el fet de recomanar una activitat en comptes d’una pastilla.  

· La seva última setmana de feina ha coincidit amb una vaga.
Les peticions són justificades i necessàries. Quan hem de cobrir una baixa o una guàrdia no és que no ens deixin fer-ho, sinó que truques als metges i, o no en trobes, perquè molts decideixen marxar fora de Catalunya, o diuen que no. Ho trobo normal. Com pot pagar-se una guàrdia a 150 euros si han d’atendre 40 persones amb l’atenció i la responsabilitat que comporta i després si han d’arreglar-te alguna cosa a casa només pel desplaçament ja et cobren 50 € ?   

· I a partir d’ara?
Tinc moltes coses a fer. No pararé quieta i continuaré participant amb la salut comunitària del poble. Marxo molt feliç perquè he tingut molt reconeixement i mostres de ‘carinyo’. He gaudit molt de la meva feina tots aquests anys. M’alegro d’haver deixat empremta.   

 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Sinceritat
Un defecte que no pots dominar?
Impulsiva
Una persona que admires?
Ara mateix, la Isabel Martínez
Quin plat t’agrada més?
Els canelons
Una recepta
Acceptar la realitat i mirar endavant
Una investigació mèdica per al futur?
Que culminin les recerques sobre càncer
Un viatge?
Al Japó
Un músic?
M’agrada molt la sarsuela
Una pel·lícula?
‘Allò que el vent s’endugué’
Un llibre?
M’agrada molt l’autor Ken Follet
Un comiat?
Sempre amb una abraçada

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris