Molta riallada i alguna plantofada

A cada tribu hi ha una trona reservada pel més graciós. Hi és a la classe dels dofins de la teva neboda, a l’escala de veïns i al vestuari del Betis. Es foten d’ells mateixos, de l’altre o simplement tenen un do perquè esclafim a riure i ens oblidem de les nostres desgràcies. I els venerem per imprescindibles, però si ens deixen de caure en gràcia, tenen molt mala peça al teler. Quan el bufó de la cort perdia facultats, el rei feia que el seu cap rodolés. Ara que la civilització ens ha domesticat una mica, ens encaputxem a Twitter i linxem l’humorista. És el que li passa a l’Ernest, una estrella còmica de la televisió. Un anònim “que parla com si fos un Déu de la xarxa”, i que s’ha fet catorze comptes diferents, l’empaita tothora criticant-lo. I ens fan creure que això trastoca l’humorista famós i el submergeix en una crisi existencial.

L’Ernest busca comprensió en l’Òscar, un col·lega de la facultat de periodisme, cansat de treballar en un diari en què, sense esma, només fa que repetir consignes editorials. Vint anys enrere havien fet un programa de ràdio a l'Autònoma en què ho rebentaven tot a mercè de l’humor, i en el retrobament sorgeix una espurna de nostàlgia. Aleshores ideen fer-ne una de grossa. L’Òscar ha d'enginyar una broma que ultrapassi, atroçment, els esquemes mentals de la seva parella, l’Anna. A canvi, l’Ernest el rescatarà del diari i el fitxarà en el seu programa d’humor com a guionista. Ai las, prenen el camí de no retorn.

Abanderar l’humor és un símptoma d’intel·ligència. Construir una talaia ben alta, des d’on guipar-ho tot amb els monocles de la ironia i de l’ocurrència. I moltes vegades és necessari. Però també pot ser molt perillós.

La broma de l’Òscar a l’Anna desentortolliga el fil conductor de la trama, que ens aporta cullerades reflexives: “el primer a caure en una societat és l’humor, i després va tota la resta”. I sobretot moltes preguntes: després de carregar vint anys de confiança amb la teva parella, hi ha línies vermelles que no pots aventurar-te humorísticament a travessar, sense rebre una plantofada? Hi ha temes que no es poden tocar? I l’Òscar, que és radicalment partidari de fer gatzara a on sigui, a l’enterrament dels seus pares n’acceptaria? És més saludable riure’s d’un mateix o de l’altri? I de col·lectius estigmatitzats, se’n pot fer befa? 

Una bona riallada relaxa, l’efecte et reposa el cos sencer de neguits. És el que pensàvem fins a haver vist  'Mala broma'. Aparteu-vos susceptibles que, amb aquesta perla dirigida per Marc Angelet i escrita per Jordi Casanovas, i encarnada fantàsticament per Anna Sahun, Ernest Villegas i Òscar Muñoz, s’emprèn un viatge en què a voltes ens sentim incòmodes, però en què riem de valent. I de mala manera.

Els tres personatges de la magnífica obra, que sargeix escenes que podrien funcionar per si soles, ens van fer entrar de cap a peus en un cercle viciós que acaba trinxant totes les línies vermelles de les quals parlàvem. I, és clar, l’Anna, l’Ernest i l’Òscar acaben obrint calaixos plens de porqueria, es deixen com draps bruts i, evidentment, acaba volant alguna plantofada.