Miguel Porras, s'acaba de graduar en educació social
 Miguel Porras, s'acaba de graduar en educació social Quim Pascual
12/07/2019 Actualitat
Miguel Porras: "Tothom que no sigui Usain Bolt és discapacitat"

És un orgull per a ell ser el primer universitari de la seva família. A causa d’una malaltia ha anat perdent visió des de petit, però aquesta discapacitat sensorial no ha estat un impediment. El seu proper repte: ser psicòleg

Cristina Domene

· Quin percentatge de visió tens?
Un 4%. Jo veig ombres, contorns, centelleigs. A l’escola primària no veia bé la pissarra, em van posar ulleres per a la miopia, però esclar, no era el que tenia, per tant, no millorava. En el primer diagnòstic em van detectar miopia severa, però es van equivocar. Finalment vam anar a la seguretat social i allà, de seguida em van dir que el que tenia era una retinopatia degenerativa, una malaltia que no es pot operar. Em van dir que tindria un deteriorament aleatori.   

 

· Quan vas ser conscient que la malaltia empitjorava?
Al 2008, vaig fer un viatge sol a Galícia, amb 21 anys, i vaig tenir una sèrie de contratemps relacionats amb no veure-hi bé. Em van passar coses poc agradables, però amb el temps t’adones que allò no era res més que el cultiu de la resiliència. T’han de passar coses a la vida i tu has de gestionar aquestes situacions, primer, de manera que no t’enfonsis, perquè el cervell vol sobreviure sempre, i segon, traient-ne profit. 

 

· Quines coses et molesten?
La condescendència, la frase ‘ai, pobret’. A mi m’agrada l’anonimat. Si puc ser un exemple per a persones que es poden veure inspirades jo no tinc cap problema, el que no vull és que se’m consideri un superheroi. De vegades la gent em pregunta si m’agradaria tornar a l’estat anterior, i jo els dic que no. M’he acostumat a ser així i la meva personalitat s’ha construït en base a no veure-hi perquè això et despulla de prejudicis.

 

· Sembla que vius sense por.
La por és una adaptació al medi, i és necessària. Però hi ha d’haver un equilibri entre no tenir por i la societat paranoica en què vivim. Al 2010 vaig començar a fer servir el bastó per ‘defensa personal’ perquè ja m’estavellava, queia... Vaig fer un taller de 9 mesos a l’ONCE, també em van fer orientació laboral, psicològica... perquè estava bastant perdut, i vaig acabar estudiant un mòdul d’administratiu. Vaig fer pràctiques a la Creu Roja i fins i tot aquí, a Ràdio Castellar. També vaig fer col·laboracions humorístiques a Onda Cero. M’agrada molt. Tinc certa gràcia i incontinència verbal.

 

· En quin moment decideixes que vols anar a la universitat?
El millor que m’ha passat a la vida ha estat anar a la universitat, i això li haig d’agrair a la meva àvia, que ja no hi és. La primera passa era fer la prova d’accés per entrar a la universitat, i vaig anar a l’Escola d’Adults. Tenia un record meu, com a estudiant, pèssim. Jo tinc TDH. Una síndrome que no t’incapacita socialment, però que si la tens, el sistema acadèmic “t’expulsa”. Per tant, pensava que no era vàlid per estudiar. Però el 2012 vaig fer l’accés i vaig aprovar. El meu objectiu era fer Psicologia, però com no em va arribar la nota, vaig optar per Educació Social.

 

· T’agradaria treballar d’això?
És que el meu somni és la psicologia. Jo el meu futur professional el veig vinculat a la psicologia. Si tot va bé, després de l’estiu començaré el grau a la Universitat Autònoma de Barcelona. 

 

· Com ha estat el dia a dia d’anar a la universitat?
Els companys ho han fet fàcil. La UAB té un servei d’orientació a la discapacitat, i hi ha de tot i quan veus certes realitats d’altres persones, se’t treuen les ganes de queixar-te. La universitat és molt enriquidora. És veritat que hi ha alguna assignatura que no he pogut fer en igualtat de condicions que els meus companys. Tot es redueix a violències simbòliques que exerceix la societat cap a persones diverses. Per exemple, si l’assignatura s’ha de fer un pòster o un vídeo, com a docent hauries d’adaptar l’activitat. Els vaig haver de fer, però evidentment amb ajut extern. I això em frustra perquè a mi m’hagués agradat estudiar amb els meus mitjans intel·lectuals, sense necessitat de ningú. 

 

· Has acceptat totalment la teva discapacitat sensorial?
Quan la gent em pregunta què és la discapacitat, jo els dic que la discapacitat és no ser Usain Bolt. Tothom que no sigui Usain Bolt és discapacitat. Em refereixo que si tu et compares amb l’excel·lència sempre en sortiràs perdent. Tu t’has de comparar amb tu mateix. En aquest sentit, el meu projecte vital ha anat avançant ‘adequadament’, com ens deien de petits a classe. Em sento bé amb mi. No tinc cap recança, ni tinc cap fòbia física... intento estar orgullós del que faig bé i soc molt sever amb les que faig malament. L’autocomplaença em fa ràbia.   

 

 7R 9012

Miguel Porras amb el seu bastó. || Q. PASCUAL

 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Soc alegre


Un defecte que no pots dominar?
La verbositat


Una persona que admires?
A mi mateix


Quin plat t’agrada més?
Les patates braves


Un animal?
El gat


Un viatge pendent?
Escandinàvia


Un tipus de música?
Trance


Un llibre?
‘El petit príncep’, d’Antoine de Saint-Exupéry


Una pel·lícula?
‘Capità fantàstic’, de Matt Ross


Un somni?
No dependre de ningú


Un comiat?
‘Nos vemos en los bares’

Comparteix
M'agrada
Comentaris