La castellarenca Maria Hernández
La castellarenca Maria Hernández. Q. PASCUAL
15/03/2019 Actualitat
María Hernández: "A la fàbrica, ens ho passàvem molt bé jugant!"

La seva mare deia que és com una cua de llangardaix, que mai para quieta. Amb 86 anys, li encanta llevar-se ben d’hora i es passa el dia amunt i avall. Es fa un fart de riure recordant les peripècies de l’adolescència

Guillem Plans

· Recorda el viatge des d’Andalusia fins a Castellar?
I tant que el recordo, dos dies i mig de viatge... Era un gener o un febrer de fa 71 anys, feia molt de fred i vam haver de canviar de tren moltes vegades. Els bancs eren de fusta, molt incòmodes, i la màquina era de carbó. N’hi dèiem “el borreguero”.

 

· Ara el parla a la perfecció, però quan va arribar, li va costar el català?
Se’m feia una muntanya ben grossa. No l’havia sentit mai i pensava que no l’arribaria a entendre, que no podria parlar amb la gent. Amb el que m’agradava a mi, parlar amb la gent! Però em vaig espavilar i no vaig trigar gens, perquè preguntava molt. 


· Li va fer llàstima deixar el seu poble?
Durant el dia no hi pensava perquè a la fàbrica de Can Barba ens ho passàvem molt bé, tot el dia jugant amb les amigues. Però a les nits no podia dormir, perquè enyorava els meus germans i la meva mare, que encara no s’havien traslladat a Castellar.

 

· S’havia de llevar molt d’hora per anar a treballar?
Ens havíem de llevar a dos quarts de cinc del matí i, sense despertador, havia de tenir el rellotge del meu pare penjant al capsal del llit i anar-lo mirant.

 

· Quina feina feia a la fàbrica?
Jo preferia fer de repassadora perquè els telers em feien por. M’agrada molt teixir, però a mà. Amb telers, no! Se’n portaven dotze alhora, eren molt perillosos i, de tant en tant, en sortia disparada una llançadora. Podies perdre un ull... 

 

· Abans ha dit que s’ho passava molt bé, a la fàbrica.
Buf, en fèiem moltes! Una vegada em vaig posar una mitja al cap i vaig espantar una companya. Tant, que es va pixar a sobre! Ens passàvem el dia jugant... Va haver-hi un dia que les companyes em van posar a dins d’un carro i, en veure que s’acostava l’encarregat, van córrer a amagar-se darrere dels telers. Ui!, em va enganxar i mentre jo estava espantada, les sentia com es feien un fart de riure. 

 

· No us esbroncaven els encarregats?
Eren molt bons, la majoria dels encarregats eren un tros de pa. Quan en fèiem alguna, miraven cap a un altre costat per no veure’ns. 

 

· L’any 1962, la fàbrica va quedar completament inundada per la riuada. Com ho vau viure?
Vaig patir molt pel meu germà petit, el Paco, però vam arribar a casa de la meva mare i hi era. Quin ensurt... Sort vam tenir d’un electricista que va avisar, si no, hagués mort moltíssima gent. I encara podria haver estat pitjor... Recordo que aquell dia, el Fidelet, l’encarregat, un bon home molt treballador, va tornar a la fàbrica amb la seva dona i, quan es va inundar, van poder agafar-se d’un ferro que hi havia al sostre. Gairebé tenien l’aigua al coll i es veu que, en aquell moment, el Fidelet va dir a la seva dona que, si sobrevivien, anirien a Montserrat caminant. I ho van haver de fer!  

 

· Per què li diuen l’àvia de l’atletisme?
La meva néta, la Mònica, va començar de molt petita a córrer i, com que guanyava, anava als campionats d’Espanya: a Madrid, a València, a Càceres... Hi anava sempre que podia, a tot arreu. I com que porto plates de xurros i xocolata per a tothom, em diuen així! Ara, com que la Mònica fa vòlei, també els en porto a ells!

 

· El Pere, el seu germà, també era molt estimat a l’atletisme. 
Fa 30 anys que va morir i encara li fan el memorial. Va ser un dels fundadors del club i, cada any, organitzen una cursa per recordar-lo. Era bona persona, estimada per tothom i, a més, molt bon corredor.

 

· Troba a faltar el Castellar de quan va arribar?
Alguna cosa, com la relació amb la gent, sí. Però ara estem el doble de bé. Abans, amb  unes 88 pessetes a la setmana, només podíem comprar vi, cansalada, pa, oli i, si aquell dia a plaça eren barates, unes quantes sardines.

 

 

 7R 1681 3

María Hernández en un moment de l'entrevista amb L'ACTUAL. || Q. PASCUAL

 

11 respostes

 

Un tret principal del seu caràcter?
A les bones, molt bones!


Un defecte que no pot dominar?
Qui la fa, la paga


Una persona a qui admiri?
Els meus fills i els  meus nets


La seva paraula preferida?
M’agrada dir que ‘sí’


Quin plat li agrada més?
M’agraden absolutament tots
 

I quin plat li surt millor?
La meva néta diu que qualsevol

 

Una ciutat?
València


Un animal?
El gos


Una cançó?
Qualsevol de Manolo Escobar


Una cosa de Castellar?
La seva gent


Un desig?
Aprendre a ballar sardanes

 

 

 

 7R 1585

María Hernández durant la sessió de fotos de L'ACTUAL. || Q. PASCUAL

Comparteix
M'agrada
Comentaris