7R 09168 1_1440x961
La infermera castellarenca del Taulí Lluïsa Aguilà || Q. Pascual
30/04/2020 Actualitat
Lluïsa Aguilà: “Som a primera línia però no som herois”

Fa gairebé tres dècades que és infermera. Ha passat per Urgències i Emergències, i la Unitat de Reanimació. Aquests dies treballa de valent a l’UCI del Taulí amb els casos més greus de coronavirus.

Rocío Gómez

-Amb motiu d’aquesta crisi sanitària t’has incorporat a l’UCI del Taulí.

Sí, molts professionals d’infermeria hem deixat la nostra unitat de treball habitual per sumar-nos a les noves unitats d’atenció al Covid d’hospitalització, l’UCI i Urgències. Ha estat complicat per a tothom, sobretot els primers dies. No és fàcil incorporar-te de cop i volta en una unitat que no domines, amb companys amb qui no has treballat mai, en un entorn diferent.

 

-Gairebé el 17% dels contagiats són professionals sanitaris. Com heu afrontat la manca de material d’autoprotecció?

La manca de material de protecció individual (EPIs) i de tests és el que més preocupa tots els professionals. El material arribava amb comptagotes, i sovint, érem conscients que era insuficient i poc segur. La por de caure malalt o de portar la malaltia a casa era habitual. L’hospital ha intentat donar-nos equips, però no n’hi havia prou. Mancava subministrament i s’esgotaven els estocs. Malgrat tot, aprofito l’ocasió per transmetre un immens agraïment a totes aquelles persones i empreses que han fet donacions de material. Gràcies a aquestes iniciatives hem pogut tirar endavant, i ara, tot i que tard, comencem a tenir material adequat.

 

- Què és el més dur d’aquesta crisi?

És molt trist veure la solitud dels pacients, que són lluny de les seves famílies, sobretot quan les coses no van bé. El més terrible de tot és veure la gent morint-se sola, sense la companyia dels seus. No hi ha acomiadaments, no hi ha procés de dol. Tot és massa estrany, massa complicat. És molt dolorós i no és gens fàcil gestionar-ho.

 

- Com valores les mesures que ha pres el govern?

Ha faltat previsió i s’han comès errades. Tot estava per fer i el país no estava preparat. En qualsevol cas, no ha de ser fàcil gestionar una situació tan desconeguda i tan complexa com aquesta, fins i tot per als experts. En l’àmbit hospitalari, hi ha moltes coses que s’han fet bé. Per exemple, es van crear en un temps rècord àrees d’atenció, circuits, protocols o UCIs per proporcionar atenció de qualitat a tothom. Quan tot acabi, tindrem temps de valorar-ho i de buscar responsabilitats. Malauradament, això no s’ha acabat i cal seguir treballant i alerta.

 

- Has necessitat suport per gestionar emocionalment la situació?

De moment no. Som professionals acostumats a treballar en situacions adverses i complicades. Convivim cada dia amb la vida i la mort. Forma part de la nostra professió, però és veritat que aquesta situació és tan excepcional i difícil que ha provocat desconcert, esgotament físic i mental, ansietat, por i angoixa a molta gent. Costa fer-hi front. No tothom té la mateixa capacitat de gestionar les emocions.

 

- S’estableix una connexió més forta del que és habitual tant amb els pacients com amb la resta de companys?

El que més m’ha sorprès ha estat la fortalesa, la serenitat, la cohesió, la professionalitat i la resposta dels meus companys. És increïble com la gent ha respost, malgrat tot. S’ha generat unió, empatia immediata i percepció d’equip, d’anar tots a l’una, de cuidar-nos i de donar-nos consol en molts moments. I això ens ha ajudat molt. El vincle amb el pacient també és immens. Es troben angoixats, malalts i sols. Donar-los escalf, ànims i força, acompanyar-los i escoltar-los, compartir amb tots ells el seu procés de malaltia i de recuperació, crea sentiments molt especials. S’estableix un vincle de confiança molt fort. Cada fase superada és motiu de celebració. M’emociona moltíssim poder gaudir amb els pacients de les trobades amb les seves famílies a través de les videotrucades. És un moment d’alegria únic, íntim i enorme per a tots.

 

- Què sents cada dia a les 20 h, quan la ciutadania us agraeix el vostre esforç?

S’està començant a criticar el tema dels aplaudiments perquè es té la percepció que després de tot això tornarem a ser els oblidats, que hi ha certa hipocresia. A mi m’emociona veure i rebre tantes mostres de suport, i em dona força per continuar. N’estic molt agraïda. Som a primera línia però no som herois, i només demanem que la gent que és a casa sigui responsable i no actuï com hem vist en els darrers dies amb el desconfinament. Veure imatges de tanta gent al carrer m’espanta. Cal ser prudent i seguir les pautes, perquè si no, no haurem avançat gens. Siguem responsables i actuem amb seny pel bé de tothom.

 

- Qui serà la primera persona que abraçaràs un cop acabi el confinament?

D’una banda, els meus companys, quan tanquem les nostres unitats Covid. Tenim moltes abraçades pendents, molts moments compartits, moltes penes i alegries viscudes. Serà un moment bonic. I de l’altra, evidentment, la meva família, perquè sense el seu suport hauria estat encara més difícil.

Comparteix
M'agrada
Comentaris