“La Llei d’Amnistia va servir per perdonar torturadors, alts càrrecs del règim i jutges”

"He passat del plor a la indignació". "Era impossible no emocionar-se, és la lluita de tota una vida". "Sembla mentida que després de tots aquests anys, encara estiguem així". Aquests van ser alguns dels comentaris que se sentien mentre els espectadors recollien abrics i bosses, i s'acomiadaven de la resta del públic que va assistir a la sessió de dijous passat del BRAM!. La pel·lícula, que es va projectar en pantalla gran a l'Auditori Miquel Pont, va forçar l'audiència a mirar a la cara els rostres de tantes històries que la distància i els anys han dipositat en un calaix tancat amb clau. Perquè de vegades, és més fàcil no pensar-hi, però les ferides obertes no es tanquen amb un cop de porta ni amb l'oblit.

Dijous passat, el BRAM! va programar el documental El silencio de otros, que recull la lluita de víctimes i supervivents del règim franquista per fer justícia. Per a alguns justícia significa poder portar davant dels tribunals el seu torturador, Antonio González Pachecho àlies Billy el Niño, d'altres només volen saber què va passar amb el nadó que li van robar i li van assegurar que havia mort, i en molts casos, l'única i legítima petició és treure del marge de la carretera el cos de la seva mare, assassinada per la sospita de ser roja, per poder-la enterrar al cementiri, al costat del seu pare. Tot plegat, amb l'objectiu d'aconseguir-ho abans de morir. Perquè el temps passa, i molts dels supervivents – i també dels botxins – moren sense justícia ni condemna. Tant cru com real.

D'això en parla sense embuts i amb precisió El silencio de otros, que va guanyar el Goya al millor documental en la darrera edició dels premis del cinema espanyol. El llargmetratge, que signen Almudena Carracedo i Robert Bahar, produït per Pedro Almodóvar, va arribar a la mostra de cinema de Castellar carregat de premis i reconeixements. A tall d'exemple, Premi del Públic Panorama Documental i Premi Cinema per la Pau a la Berlinale, Millor pel·lícula Testimoni Polític al Festival Internacional de Documental de Ji.Hlava a la República Txeca o Premi del Jurat al Festival Internacional de Documental de Sheffield.

El silencio de otros es vertebra a través de la coneguda com "Querella Argentina", el procés judicial obert a Argentina per la jutgessa Maria Romilda Servini, de la mà de l'advocat Carlos Slepoy, fa gairebé 7 anys. El procés, que compta amb més de 300 querellants, vol demostrar que els crims franquistes són crims contra la humanitat i que, per tant, no poden prescriure. En aquest sentit, el documental qüestiona la Llei d'Amnistia d'Espanya, aprovada el 1977, que impedeix que cap dels acusats pugui seure a la banqueta per ser jutjat als tribunals espanyols, o extradit per ser interrogat i jutjat per la justícia internacional, i per tant, també pels tribunals d'Argentina.

^{Després de la projecció de 'El silencio de otros', va tenir lloc un col·loqui entre Roser Rius i el públic de l'Auditori - Q.PASCUAL}

EL TESTIMONI DE ROSER RIUS
La projecció va comptar amb la presència de Roser Rius, una de les víctimes del torturador Billy el Niño. Després de visionar de la pel·lícula, Rius va oferir el seu testimoni a l'Auditori. L'any 1974 va ser detinguda i empresonada per la Brigada Político Social, acusada de propaganda il·legal i associació il·lícita, juntament amb 7 persones més. Una d'elles, la seva parella, Martí Caussa. La Roser era membre de la Lliga Comunista Revolucionària. "Em van detenir el 8 d'octubre del 74, quan anava a treballar a l'escola. Sabia que no havíem fet res, i que només ens podien acusar de propaganda, i pensava que no em podrien retenir més de 72 hores, o almenys tenia aquesta esperança", va explicar la convidada. Abans de començar l'interrogatori formal, tres policies la van torturar. Un d'ells era Billy el Niño. "Va arribar un moment que no sabia ni d'on venien els cops. Em pegaven amb qualsevol cosa que tenien a l'abast, com per exemple carpetes o fins i tot una màquina d'escriure. El meu cos era com un ninot, es movia amunt i avall amb cada cop, i pensava que potser amb el proper em matarien. Després em van lligar a un radiador i em van tenir 12 hores dempeus. Aguantava per la ràbia i per no defraudar tota la gent que m'estimava, pels meus companys", va relatar.

Després d'aquelles 72 hores, la Roser va ser condemnada a tres anys de presó, però després d'un any i mig privada de llibertat, el 1975, va ser alliberada. "Em van destrossar les cames. Quan vaig arribar a la presó, les preses comunes pensaven que m'havia atropellat un camió", va explicar. Per la gravetat de les lesions que va detectar el forense quan va ingressar al centre penitenciari, la militant antifeixista va poder denunciar els seus agressors però un cop es va produir el judici, "la sentència va ser que hi havia lesions però que no sabien com me les havia fet. Els policies van dir que vaig patir un atac d'histèria i que els cops me'ls havia produït jo mateixa", va ironitzar.

Actualment, Roser Rius forma part de la Comuna de Presos del Franquisme i de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina Contra els Crims del Franquisme (CEAQUA). "No estem d'acord amb la Llei d'Amnistia, perquè va afectar només una minoria dels represaliats pel règim franquista. Quan es va aprovar, quedaven pocs presos polítics. Bàsicament, la llei va servir per perdonar els torturadors, alts càrrecs del règim i jutges", va asseverar la convidada.

Finalment, en referència a El silencio de otros, Rius va remarcar que el documental s'adreça sobretot als joves, a les noves generacions perquè és necessari "parlar-ne, discutir-ho, per no deixar tot el que va passar en l'oblit i perquè no es torni a repetir".

_{El documental, testimoni de la lluita de les víctimes del règim franquista, va emocionar els espectadors - Q.PASCUAL}