Mohammed Aal-Hajiahmed: “Castellar és un bon exemple de responsabilitat”

Va arribar a Castellar amb la seva família al 2018 fugint de l’Estat Islàmic a l’Iraq, que el va registrar com a insurgent. Director de les Biblioteques de la Universitat de Mossul i professor, actualment està fent un Doctorat en Traducció i Interpretació a la UAB.

· El 20 de juny se celebra el Dia Internacional dels Refugiats. Fa uns anys va arribar a Castellar amb la seva família. Com han estat aquests anys? 
Vam arribar al 2018 aquí gràcies a un acord entre la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament de Castellar del Vallès en el marc d’un programa de suport als refugiats per fer el meu doctorat. Va ser una gran oportunitat per a mi i per a la família venir a Barcelona, a Castellar. Encara recordo aquells moments, quan els grups terroristes de l’ISIS van atacar la meva ciutat, Mossul. Gràcies a Déu vam evitar els seus atacs i escapar de la ciutat fins arribar als camps de refugiats desplaçats al Kurdistan. Estem molt contents aquí, la família estima molt Castellar, creiem que ja en formem part. Ens hem integrat molt bé amb la gent i la cultura. El meu conveni s’acaba a finals d’aquest any, al novembre. Aleshores haurem de decidir què fer, però ara mateix se’ns fa difícil imaginar-nos fora d’Espanya. 

· Té comunicació amb familiars o amics a l’Iraq?
Sí, i tant. Parlo amb familiars, amics, companys de la biblioteca i la universitat... La situació a Iraq és molt millor que abans, tot i que les millores s’aconsegueixen molt lentament. El procés de reconstrucció de la ciutat de Mossul es va iniciar al 2017, amb l’alliberament de la ciutat, i poc a poc la conjuntura es va redreçant. 

· Encara hi ha milions de persones al món que necessiten refugi, ja sigui per conflictes armats o per persecució. Les administracions i la societat hauríem de fer més pels drets dels refugiats?
Exactament. Ara mateix hi ha més de 80 milions de persones que viuen en camps de refugiats i gairebé 38.000 persones s’hi traslladen cada any. Considero  que hi hauria d’haver una crida internacional molt important per donar suport a aquesta gent, perquè ningú s’imagina com de difícil és deixar el teu propi país, el teu propi poble. I no només parlo de la teva casa, els teus mobles o el cotxe. Estic parlant de coses emocionals, deixes les persones que estimes, els teus records, els racons d’una ciutat que havien significat coses per a tu. Ningú s’imagina el que pateixen aquestes persones, què experimenten, per tant, crec que necessiten una atenció especial. Els governs, les organitzacions internacionals i les comunitats haurien de tenir cura d’aquestes persones. 

· Analitzant el conflicte a Ucraïna i com ha respost Europa per acollir famílies d’Ucraïna, considera que hi ha refugiats de primera i segona categoria?
Quan sento a parlar de la gent que està deixant Ucraïna no puc evitar recordar el moment que nosaltres vam haver de fugir d’Iraq. La diferència és que ells ho poden fer més fàcilment perquè la resposta europea, i fins i tot internacional, ha estat molt millor que la que vam rebre nosaltres. Tenen la sort que algú els doni la benvinguda i jo m’alegro perquè per a ells sé que és molt difícil deixar el seu país, ara en guerra.  

· De fet, ara a Castellar hi ha diferents famílies procedents d’Ucraïna. 
Sí, i estan rebent un tracte semblant al que vaig rebre jo amb la meva família. Aquí hem trobat una administració i persones que estan disposades a ajudar i donar suport a les persones refugiades. I precisament Castellar és un bon exemple de responsabilitat. Quan viatjo i haig de fer discursos o entrevistes sempre ho comparteixo, que hi ha persones que sí que estan intentant ajudar perquè les casuístiques de les persones refugiades millorin