11/10/2018 Opinió
Tu que ets polític ...
Josep Maria Calaf

En algun article anterior ja he fet referència a la meva promiscua tendència a ser “assaltat” per conciutadans amb l’excusa que volen conèixer la meva opinió política sobre determinats, determinants i canviants temes polítics que afecten notòriament altes instàncies del país. Si haig de ser franc, però, les tertúlies improvisades són més una excusa que un pretext ja que sovint allò que els interessa no és saber el que opino sinó fer-me saber allò que ells opinen. No cal dir que jo em presto a aquestes tertúlies espontànies amb la convicció que allò que em diran serà més important que allò que penso. Al capdavall allò que penso ja ho sé i, per tant, te poc de novetat. En canvi el que em diuen, per desconegut, és més interessant. Queda entès, però, que el que escolto no ho integro necessariament només ho assumeixo com un valor perquè hi ha qui ho defensa.

 
Però invariablement, i sembla que inevitablement, totes les trobades comencen amb un “tu que ets polític...”. I es precisament d’això que vull parlar.


Soc prou conscient que la meva condició de regidor pot reforçar l’afirmació esmentada. Que sigui temporal i circumstancial no sembla atenuar-ne la condició absoluta que li atorga l’interlocutor. Però no em considero més polític que el que pugui ser qualsevol ciutadà que s’interessa pels problemes que afecten a la seva societat. En tot cas jo no em considero més polític que excursionista, ecologista, escaquista, animalista, projectista, col·leccionista o humanista. Però, per l’ interlocutor interpel·lant, cap d’aquestes darreres definicions sembla que no defineix la meva personalitat d’una manera tan absoluta com la de polític. I val a dir que la majoria de tertulians els he conegut en algunes de les ocupacions anteriors a la de “polític”!


Qualsevol exercici mínimament intel·lectual ens portarà a la conclusió que, de totes les definicions anotades, l’única que no persistirà en el temps és la de regidor que es, precisament, la que m’atorga el caràcter d’exclusivitat. Segons sembla el fet que sigui efímera, en contrast amb les ocupacions permanents, no li manlleva la potestat definitòria.


Però com que és impossible lluitar contra totes les llufes imposades al final arribo a una sana conclusió. I aquesta deducció precisa d’un diagnòstic i un pronòstic. La primera consisteix en que l’interpel·lador sap millor que ningú que un pobre regidor no te cap capacitat d’influir sobre esdeveniments transcendents ni tampoc té millor informació que la resta de ciutadans. El pronòstic ens porta més a una inducció que a una deducció: La funció d’un “polític” com jo s’assembla a la del metge que escoltant al pacient ja el cura de mitja malaltia. Es a dir, escoltant les opinions d’altri aquest pot vehicular pensaments o sentiments que necessiten escapar-se dels límits de qualsevol cap atabalat o cor compungit. 


El país viu amb un ritme tan trepidant i canviant que la gent necessita expressar el seus acords o desacords. Les seves preocupacions o esperances. Les seves impressions i expressions. Les seves frustracions i alegries. Amb tot el que està passant la comunicació és la millor teràpia possible.


Tot i no defugir ni per un moment de les tasques que com a regidors l’electorat ens va encarregar potser tenim una responsabilitat afegida que consisteix en saber escoltar els nostres conciutadans aquelles preocupacions que excedeixen les nostres capacitats i possibilitats. Si és així, m’ofereixo a que m’utilitzeu tantes vagades com faci falta amb la condició que el compromís tàcit és que no totes les demandes tenen concrecions ara per ara.


Potser a aquestes alçades de la nostra particular història haurem de convenir que les idees, acceptades o negades, tenen tanta importància com les opinions comunicades, amb assentiment o sense.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris