11/05/2018 Opinió
Semblança de l’Enric i agraïment
Família Falgueras Camps

Probablement, un bon retrat de l’Enric hauria de començar amb un joc de paraules. Un que fos enginyós, curt, a poder ser amb més de dos i de tres sentits. Si, a més, tingués un punt d’humor negre, faria diana. Com veieu, el meu germà era una persona exigent, i per això, com és el cas, de vegades era difícil de fer content. Per encertar-la, doncs, potser hauríem hagut de recórrer a alguna rèplica de l’Escurçó Negre, la seva sèrie favorita, o a algun sketch dels MontyPython. Ara ens conforta saber que sempre trobarem l’Enric en alguns d’aquests diàlegs i acudits. Després d’aquest inici, hauríem d’explicar que va ser un paio excepcionalment intel·ligent, i avorrir-vos amb exemples: que tenia una carrera de Telecomunicacions, que es va aprendre el Rèquiem de Mozart d’oïda i en llatí (tot i que ell no sabia llatí), que era impossible discutir amb ell perquè sempre (i quan dic sempre és sempre) tenia raó... Però preferim recordar-lo de petit, amb un tornavís a la mà, desmuntant totes les joguines i aparells que podia, per esbrinar com funcionaven i tornar-los a muntar després. El relat seguiria per les seves aficions, que convertia en passions. No podria faltar la menció a Pink Floyd, ni a tota la bibliografia de Tolkien, ni tampoc la seva tirada per les pel·lícules de terror o de Clint Eastwood. I pel Jueves. Encara el veig assegut a la saleta de casa esperant torn per llegir-lo. També havia passat hores escoltant la ràdio. En aquest punt caldria mencionar el programa que perpetrava a Ràdio Castellar, i que era l’excusa per riure cada setmana amb els amics. 


La semblança repassaria amb detall la seva vida professional, des de repartidor de pastissos quan tenia tretze anys a cambrer, a peó en una fàbrica de plàstics, professor de repàs... fins a programador informàtic quan ja era més grandet. Més que un currículum, és evident que el que buscava en aquestes feines era el passaport cap a allò que més anhelava: la independència, l’autonomia, la capacitat de poder fer el que volgués quan volgués. Finalment, és clar, hauríem de parlar de la merda de malaltia que li va prendre primer la memòria, després la mobilitat, i que poc a poc l’ha torturat fins a apagar-lo. Però no ho farem, perquè el nostre germà és molt més que aquesta malaltia. Sí direm que aquests darrers anys l’Enric ha estat el ciment que ens ha unit i que ens ha reforçat com a família. I que ha posat de manifest que el cor del nostre pare és infinit, que la nostra mare és indestructible i que la voluntat dels germans ho pot gairebé tot.  Com que aquest text no ha començat com a ell li hauria agradat, i com que tampoc sabem si el desenvolupament li faria gaire el pes, l’acabarem com segur que ho faria ell: Adéu, Andreu.


D’altra banda, la família Falgueras Camps agraeix  el suport rebut en la pèrdua de l’Enric, el vostre escalf i companyia ens ha reconfortat i ens dona força.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris