20/04/2018 Opinió
Preses polítiques
Núria Raspall

Avui fa just una setmana vam entregar la Beca Oriol Papell, que aquest any ha tingut doble guanyador: la Vinyet Avellaneda i el Marc Valldeperes o el Marc Valldeperes i la Vinyet Avellaneda, dos joves amb empenta i il·lusió que van saber presentar i transmetre al jurat, de la millor manera possible, les seves ganes de lluitar pels projectes de futur que han escollit en el marc del grau interuniversitari en ciències culinàries i gastronòmiques un, i en el grau de l’educació infantil l’altra.
A l’acte però, no hi va poder ser la Carme Forcadell, a qui feia dies que havíem convidat, ja que com sabeu, des del dia 23 de març està empresonada injustament a Alcalà-Meco. No va poder conèixer a la Vinyet i al Marc i no els va poder felicitar ni encoratjar. I nosaltres, no vam poder gaudir de la seva companyia. A mi, quan hi penso, encara em costa de creure i no sé si sóm del tot conscients que tenim a tota una presidenta del Parlament, la segona autoritat del país, tancada a la presó per permetre un debat polític! És que és el món al revés!  
Fa uns dies vaig llegir una entrevista que li feien al seu marit, en la que deia que la Carme estava trista però que s’anava adaptant al ritme de la presó. Jo ja feia dies que volia escriure-li alguna carta, així que al llegir l’entrevista m’hi vaig voler posar de seguida, però us he de confessar una cosa i és que encara no l’he escrit. Em vaig quedar en blanc en aquell moment i encara hi rumio ara. Què li puc dir? L’hauria d’animar? Li hauria de donar les gràcies? Li hauria d’explicar... què? Res em sembla prou important donada la seva situació personal i qualsevol cosa que li pugui dir, ja ho hauran fet, abans que jo, moltes altres persones. 
No obstant això, crec que tinc un deute amb ella i penso que, per insignificant que pugui ser, li he de fer arribar algun missatge. Crec que li he de transmetre d’alguna manera el meu suport i el meu reconeixement cap a la seva persona i cap a la feina feta, que a vegades crec que no valorem prou, perquè passen moltes coses i passen molt, massa, de pressa. Així que, ben pensat, potser tampoc cal que sigui la més original, ni la més enginyosa, potser serà suficient amb agrair-li tot el què ha fet, amb recordar-li que aquí fora sóm molts els qui valorem la seva feina, la seva valentia i que n’admirem la seva determinació. I potser serà suficient amb explicar-li que els ciutadans seguim organitzats, mobilitzats i decidits a lluitar per ells i pel nostre país, perquè ja no hi ha marxa enrere. Ens costarà més o menys, però el què ha passat fins ara i el què està passant actualment ens han situat en un punt de no retorn en el que res, serà com abans.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris