Després de viure 94 anys, una persona ens podria explicar moltes vivències, i nosaltres vam tenir la sort de sentir les de l’avi Armand.
El que sempre recordarem són les llargues i amenes sobretaules (amb una copeta de “xampany”, com a bon francès que era), on ens explicava les seves anècdotes de la infantesa als peus dels Alps francesos, dels inicis a les diferents fàbriques tèxtils i, sobretot, de l’última, la Tolrà.
Tot sovint ens explicava, amb un gran somriure als llavis, que el primer cop que va venir a Castellar a treballar, l’any 1962, va arribar a Sabadell, va baixar del tren i va preguntar on era l’autobús que anava a Castellar. Aleshores, el revisor de La Vallesana li va dir : “Castellar del Vallès, que tothom pregunta i ningú no sap on és”.
Des d’aquell moment, Castellar va passar de ser un poble desconegut a ser casa seva, encara que a dins del seu cor sempre hi portava la seva estimada França.
Els anys van anar passant, com passa la vida per a tothom, amb moments bons i moments tristos, però sempre et recordarem pel teu caràcter tan correcte i educat, també en els darrers anys, que vas passar a l’Obra Social Benèfica.
Des d’aquí volem donar les gràcies a tot el personal que treballa en aquesta fundació, i agrair-los la magnífica tasca que duen a terme, sempre amb una gran estima, humanitat i professionalitat.
