Des d’un punt de vista pictòric, el groc és un dels tres colors bàsics i indispensables per poder desenvolupar tot el ventall cromàtic que ens ofereix la natura. Sense el groc no podríem reproduir visualment tots els exotismes del regne animal, del vegetal, del mineral, ni de tots els meravellosos efectes de la llum, l’atmosfera i les aigües.
La lliure expressió de la nostra imaginació i creativitat quedaria disminuïda si no disposéssim d’aquest color.
És curiós veure com durant la trajectòria de l’activitat pictòrica, és comú anar evolucionant o simplement canviant de tendències coloristes. En les habituals xerrades sobre la pintura mantingudes amb els col·legues, tots coincidim en què hi ha temporades que, al pintar, la mà se’ns en va predominantment cap a un color determinat de la paleta sense poder raonar el perquè, i que de mica en mica anirem derivant cap un altre to, sovint oposat, però sempre expressiu de la idea que volem desenvolupar.
Les èpoques blava i rosa d’en Picasso en són un bon exemple. L’experiència més propera, la pròpia en aquest cas, destaca últimament per la utilització d’unes gammes càlides impossibles de desenvolupar sense la participació del groc. El groc em crida, és participatiu, arriba a totes les sensibilitats, és solidari i té retorn.
Segurament ningú no se n’escapa d’haver estat protagonista d’aquells dibuixos de la infantesa primerenca, amb els arquetips de la casa, la xemeneia, el camí, l’arbre i el Sol. Un Sol omnipresent de color groc, somrient per damunt de tots els altres elements compositius, com si estigués supervisant i protegint l’escena. L’aplicació instintiva d’aquest color a la gran rodona vitalitzadora és comuna, per no dir universal. Com pot ser doncs que, un cop som adults algú es neguitegi i actuï violentament quan té al davant un element groc, ja sigui un llacet, una samarreta, una bufanda o qualsevol altra cosa que expressi desig de vida i llibertat? Seria injuriat en Van Gogh avui dia pels seus vitals gira-sols? No em puc imaginar els divertits Simpson d’un altre color. Ni el tractor amarillo, ni el submarí del Beatles. Una generació rere l’altra els infants continuaran triant lliurement el groc per expressar-nos de forma gràfica l’alegria d’uns exteriors il·luminats per la font de la vida. No renunciarem pas a aquest regal de la natura per la pseudoxantòfobia d’alguns.
