Se’n va l’estiu.
Breu i ardorós, ha estat/ profundament intens i torbador./Un somni s’ha esvanit per sempre, i ara el vent/ me n’anuncia un altre./No detura/ mai el seu curs, la vida./I és el creure/ que l’amor allibera, el que em manté/ amb els ulls expectants altra vegada.
Miquel Martí i Pol
He tingut la sort de viure la meva feina amb intensitat. Bé, encara, la hi visc, segurament perquè la meva personalitat conforma un bloc gens homogeni de passió i fermesa davant la vida. No ha estat sempre així, sinó que s’ha anat formant al llarg dels anys i ara s’hi troba en un estat complex de variabilitat que provoca moments d’eufòria però també de melangia. Així és la vida, un anar fent, un camí que no es detura, un rierol que passa per contrades diverses i es troba immers en situacions que no concebia i que li marquen per sempre, fins que es fon amb la grandesa del mar i se n’adona de la seva petitesa.
Un dels fets més rellevants del meu treball és el contacte amb les persones. I d’entre elles, els professionals que m’han acompanyat al llarg de gairebé quaranta anys. Impossible recordar-los a tots i destacar-ne la seva contribució a la configuració de la meva personalitat. Tots i cadascun d’ells han subscrit aquell pacte no escrit que ha ajudat a formar-me, a educar-me i a trobar les solucions adients a cada problema. Podríem dir que la meva personalitat és la suma d’aquestes petites i grans col·laboracions.
No obstant això, i acceptant el valuós ajut de tots i totes, sempre hi ha algú que et marca d’una manera especial, algú que influeix directament a la teva vida, algú que dona impuls de manera cabdal a les teves emocions, a les teves propostes, i que acaba convertint-se en una icona, en un reflex i en un model a seguir. En el meu cas, aquesta figura l’ha representada en Jaume Quera, un company, més que un director que, com ell ha dit en to irònic, “passa a millor vida”, referint-se a la jubilació. Admiració, és el que sento per una persona empàtica, amant de la seva feina fins a límits insospitats, un matemàtic amb grans dosis d’humanisme, capaç d’entendre les particularitats més ínfimes d’un centre educatiu, passional malgrat la seva timidesa, competent, ferm en les seves conviccions i respectuós amb les dels altres. Han estat gairebé quinze anys de feina conjunta on en destaco la seva absoluta creença en les persones, la qual cosa em va demostrar el primer any que vaig trepitjar l’institut i on em va ajudar en moments complicats. Em consta que ho ha fet amb aquells que els ha calgut. També cal subratllar la seva implicació en tots i cadascun dels projectes de cada departament, donant-los la importància necessària i transformant-los en plans de centre. Segurament això ha estat una de les seves màximes: la transcendència de les petites coses, la força d’allò inapreciable, que esdevé vigorós amb la simbiosi de tot un grup.
Malauradament, la feina diària impedeix en molts casos endinsar-se en la personalitat més íntima dels companys amb els quals compartim hores i hores. He trigat uns anys en descobrir un Jaume sensible, amant de la lectura i de la natura. Ell em va revelar un escriptor francès, Pierre Lemaitre, amb una obra inquietant, amb una història magistralment redactada i que va colpejar la meva ment, Ens veurem allà dalt. Després va venir Tres dies i una vida, del mateix autor, mentre jo li parlava meravelles de Dolores Redondo i de Carme Chaparro. Així, amb curts diàlegs referents a les nostres lectures passaven els dies i les setmanes fins que en Jaume diu adeu a un recorregut professional carregat de treball constant i meticulós.
A vegades no som conscients de la importància que tenen les persones que ens acompanyen al llarg de la nostra vida professional. Valorem i molt la família i els amics, però oblidem amb massa facilitat aquells amb els quals passem un terç del dia. És cert que no és senzill crear vincles quan ens absorbeix una ocupació que demana estar atent i alerta. Malgrat tot, cal fer-ho. I en Jaume Quera ha representat per a mi i per a molts companys un suport vital per a la bona marxa de la tasca educativa.
Fins l’últim moment ens ha animat a continuar perfeccionant les nostres tasques, a treballar de manera col·laboradora i responsable, a impulsar projectes de millora i a corregir els nostres errors. Es diria que ha acomplert la funció d’un pare que estima els seus fills i els condueix cap a bon port.
I ho ha fet pausadament, amb humilitat i amb prudència, amb una gran dosi de paciència amb tothom, demostrant una vàlua personal que deixarà una forta empremta. Ell dirà segurament que ha fet allò que li pertocava, però tots els que hem compartit les mateixes vivències sabem que la seva implicació ha estat per sobre del que si li demanava. El seu humanisme pur i sincer recorrerà per sempre les aules de l’Institut Castellar i de tota la vila, esdevenint per a molts una icona de saviesa i de seny.
Moltes gràcies, Jaume.
*A Jaume Quera i Company, en reconeixement a la seva tasca a l’Institut de Castellar
