La primera reacció de la família quan van saber que em postularia a les eleccions primàries d’un partit polític per liderar una llista electoral a les eleccions municipals, va ser la d’assumir que o bé m’havia tornat boig. Creuen que, pels temps que corren, entrar en política és temerari. Per primer cop en vàries dècades a Catalunya, un activista que comença el seu activisme ara ha de començar assumint que algun dia podria acabar tancat a la presó durant anys sense judici, o que podria acabar havent-se d’exiliar lluny dels seus per encara més anys. De fet no cal ni ser polític; amb ser músic o artista i tenir opinions inconvenients pel règim ja n’hi ha prou per córrer aquest risc.
Aquesta realitat tan reprovable, trista i injusta com és la de viure en un Estat capaç de tot i més per garantir la imposició d’una idea (la “unitat d’Espanya”) ens ofereix una oportunitat com a societat: la oportunitat d’unes generacions de polítics coratjosos. Durant anys, la política s’havia estat allunyant de la realitat del carrer. Molts dels independentistes que ens posem avui en una primera línia política ens hi posem conscients i disposats a pagar el preu de la presó i l’exili si en algun moment acabem sent perseguits per les nostres idees. Tenim la qualitat del coratge i això ens ofereix la oportunitat de fer net com fa temps que no en fèiem, per renovar la política i impulsar canvis substancials que marcaran les futures generacions.
Els nostres herois sou la gent de totes les edats que vàreu posar cos i ànima per defensar les urnes durant el referèndum de l’1 d’octubre. Nosaltres també hi érem. Els nostres màrtirs són a la presó i a l’exili. El seu martiri: ser privats de llibertat, família i les funcions públiques que s’han guanyat sota criteris democràtics. El somni republicà és avui més viu que mai perquè la nostra generació ha crescut assumint que teníem una sèrie de drets que ara l’Estat està violant sistemàticament.
El passat 20, 21 i 22 de juliol vam celebrar a Barcelona la 1a Assemblea Nacional del PDeCAT i aquest esperit jove, assedegat de democràcia i claredat, si bé matisat pels necessaris compromisos, va imposar-se de nou. Ho fa en el si d’un moviment polític central en la política catalana que sempre havia destacat, en els temps de l’antiga Convergència, per la paciència i les mitges tintes. Des de Castellar hi vàrem anar una delegació composta, en un 80% per joves de 31 anys o menys. En el meu cas, vaig tenir l’honor, a més, de participar de l’Assemblea Nacional com a un dels redactors de la política d’Afers Exteriors que el partit defensarà en els propers anys, en base a la meva experiència a DIPLOCAT i de feina o estudi a 7 països diferents.
Va ser així com vaig conèixer d’aprop en Martí Anglada, redactor juntament amb un servidor de la política d’Afers Exteriors que defensa el PDeCAT. A través del procés de redacció vaig tenir la sort de nodrir-me de la seva substancial experiència i expertesa en els Afers Exteriors d’Alemanya i d’Europa, així com de la seva saviesa de periodista expert que ha vist de tot en la seva trajectòria. És per tot això que el vam convidar a presidir el sopar d’estiu que vam organitzar des de Junts per Castellar el passat 24 de juliol (pàgina 6 d’aquesta edició). De les moltes perles que ens va deixar en Martí Anglada, que la setmana que ve vola a Estocolm per començar a exercir com a delegat del govern de la Generalitat als països nòrdics, en destaco una: “Catalunya té arguments jurídics per defensar la seva autodeterminació, però els seus detractors s’ho faran venir bé perquè aquests arguments no tinguin efecte. El més important és que no defallim i que continuem actius. La resta hi serà si no defallim”. Els nous polítics, com el poble, no defallirem.
