495  Pompeu Fabra_617x412
Pompeu Fabra. || J. MUNDET
09/11/2018 Opinió
De com el mestre Fabra ens salvà la llengua catalana
Anton Carbonell

Pompeu Fabra (Barcelona, 1868 – Prada, 1948) va ser un home providencial. En un moment de desgavell per a la llengua catalana, tot i que es vivia la Renaixença cultural i literària de finals del segle XIX, va saber emprendre les accions necessàries per modernitzar-la i estabilitzar-la. La llengua vivia sotmesa, d’una banda, a una mentalitat arcaïtzant (de nostàlgics dels models lingüístics medievals, al marge de l’evolució històrica experimentada al llarg de tres segles) i, de l’altra, als seguidors del “català que ara es parla” (amb una visió popularista, que adoptava de manera indiscriminada la parla espontània del carrer). 


En el marc de debat i de difusió que li va permetre la tertúlia-revista-editorial de L’Avenç el 1890, Fabra planteja una proposta codificadora de la llengua. I així s’inicia un procés que el porta a rebatre les dues opcions lingüístiques que introduïem i, alhora, a carregar-se de raons contra els hiperpuristes que veuen interferències del castellà (més fantasioses que reals) per totes bandes.


Després d’aquesta primera etapa de “contestació”, Fabra aconsegueix una complicitat política (de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans) que li permet afermar el seu programa des de les institucions. Com ell mateix afirma: “L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fora sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.


I, arribats en aquest punt, s’ha de fer esment del criteri de Fabra, que mai no és arbitrari, sinó fonamentat en un estudi rigorós que el porta a incorporar o rebutjar recursos procedents tant de la llengua medieval com de la parla d’arreu del domini lingüístic i dels registres idiomàtics que li ofereixen els escriptors a través de  la creació literària. Sempre amb la intenció de dotar la llengua catalana de la solvència que la fes homologable amb les altres llengües occidentals cultes.


Sortosament, tot i les agressions i les mancances que pateix ara i aquí, la llengua catalana perdura. Però cal mantenir una certa alerta davant del perill que el mateix Fabra va posar en evidència i va denunciar: el de la dialectalització. En efecte, podria acabar sent un símptoma preocupant que el català esdevingués una espècie de subvariant geogràfica de l’espanyol, ja fos per galleguització (el fet de diluir-se formalment dins d’aquest) o per basquització (residualitzant-se per a usos merament emblemàtics, litúrgics, etc.). Ben al contrari, cal evitar aquestes tendències degradadores i seguir el camí modèlic que ens va marcar Fabra: “[…] potenciant la (re)invenció de l’idioma secular per ell encetada, i aprofundint-hi cada dia més” (Josep Murgades, Escrits sobre Fabra).


Tot i el seu treball filològic més acadèmic, Fabra gaudia del contacte amb la gent i la seva obra s’alimentava a peu de carrer. Són múltiples les anècdotes que es van produir en els seus viatges diaris amb el tramvia. Una de molt reveladora l’explica ell mateix: “Hi he viscut converses molt divertides [al tramvia]. Un dia tenia al costat una viatgera murciana molt simpàtica, adaptada al català, que té una afició boja a llegir novel·les cinematogràfiques. Jo que vaig començar a fer-li preguntes relacionades amb l’actualitat del món de la pantalla, com saber si li agradava tal o tal artista de cinema. Però resultava que cap dels que jo li anomenava, tot i ésser molt populars, ella no els coneixia. Això m’estranyà molt, sobretot quan vaig parlar-li d’artistes tan coneguts com Wallace Reid i Norma Talmadge. Aleshores vaig caure en el que motivava la incomprensió d’aquella noia. Jo li pronunciava el nom en anglès i deia, per exemple, “Uolas Rid” i la “Telmig”. Però en dir-li si coneixia Wallace Reid i Norma Talmadge, em contestà, de seguida i rient com una folla: Ja ho crec! Aquests sí. Però com que vostè pronunciava els noms tan malament!”.


Admirat per molts escriptors, va tenir al seu costat figures com Josep Carner i Josep Pla, J. V. Foix i Josep Maria de Sagarra. Joan Oliver “Pere Quart” li va dedicar els versos de les famoses “Jaculatòries del Centenari”: “Perquè sabia de convèncer / pogué vèncer, / dictador amb seny i sense sabre, / mestre Fabra”. Va morir a l’exili, sense poder retornar al seu país. Però no va deixar mai de treballar en les seves gramàtiques, sense perdre l’entusiasme: “Mai no he perdut […] la meva fe en Catalunya. Jo he estat sempre dels optimistes, dels que han cregut fermament que la nostra pàtria superaria totes les proves, tots els obstacles, totes les persecucions. He tingut confiança en els catalans i crec que l’amor a la pàtria farà convergir en un bloc comú totes les voluntats, totes les aspiracions i tots els esforços”. 

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris