El 27 d’octubre va fer un any de la declaració d’independència al Parlament. Un any del desenllaç de la “partida d’escacs” i de la satisfactòria sensació que havíem guanyat. El joc polític havia acabat i tan sols quedava fer efectiva la República amb el suport d’un poble que estava disposat a tot per defensar el mandat de l’1 d’octubre. Però no. No hi havia cap estratègia ni cap full de ruta. La independència es va declarar tan ràpidament com es va deixar en suspens i un any després encara esperem que es faci efectiva. Vam desaprofitar una gran oportunitat i ho vam pagar amb una brutal repressió de l’Estat. Aquell dia era necessari fer-nos forts per fer front tots junts els embats de l’Estat. Calia pressionar l’Estat per desemmascarar el seu caràcter autoritari davant de tot el món i fer evident la seva incapacitat de controlar el territori català. Potser així, i només així, avui Catalunya seria una república independent, o hi seríem més a prop que ara.
Ampliar la base passa per tensar al màxim les relacions amb l’Estat, i ja fa temps que diem que la via unilateral és l’única manera que ens permet acostar-nos a la República. Pensem quin va ser el moment que més es va ampliar la base: l’1 d’octubre.
Apostar per la via unilateral ens converteix en radicals? El terme radical es deriva de la paraula arrel. Un radical és algú que va directe a l’arrel. Doncs, si voler solucionar el problema d’arrel ens converteix en radicals, estem orgullosos de ser-ho! Preferim ser uns radicals al servei del poble i el seu mandat que no pas continuar fent autonomia un any després de la declaració d’independència i continuar barallant-nos per les engrunes i per com negociar les condicions del vassallatge amb l’Estat. Des de la “radicalitat”, a la CUP Castellar sabem que només farem República amb la gent i des dels carrers i, per això, estem convençuts que, si no ens desmobilitzem, tindrem noves oportunitats per tensar l’estat, arribar a l’arrel i aconseguir el nostre objectiu: la independència de Catalunya.
