Cortiella05_617x412
Joan Cortiella defensant la porteria del Castellar, en l'època de jugador (Col·lecció Víctor Valls). Cedida
24/04/2018 Esports
‘Curti’, una vida de blanc-i-vermell

El Joan Cortiella (1928-2018), ens ha deixat aquest dimarts. Va dedicar 77 anys al club del seu cor, ocupant tots els carrecs possibles a la UE Castellar

Albert San Andrés

Mai no vas voler cap mena de reconeixement, però la UE Castellar et va dedicar una estàtua al Pepín Valls i un torneig. Això diu molt d’una persona, ja que normalment els reconeixements no arriben en vida, sent dels pocs catalans que han viscut per veure un torneig amb el seu nom. Però eres el ‘Curti’, una persona sempre disposada a ajudar a tothom sense esperar rebre res a canvi, sense importar el càrrec on estiguessis.


Recordo ara amb estima les històries que m’explicaves cada vegada que ens vèiem. Em parlaves d’un porter company teu de Caldes i m’explicaves totes les aventures que vau tenir. Potser una aventura com aquella de quan vas tornar de la mili i et van fer una fitxa falsa per poder jugar amb el juvenil i justament en un partit vas trobar-te un àrbitre que va fer la mili amb tu. Tots dos vau callar i vas jugar. Coses de l’amistat.


Faltarien línies per explicar els teus gairebé 90 anys d’anècdotes, primer com a jugador, on vas començar amb 13 anys jugant a l’Acció Catòlica del Castellar CF just després de la cruenta Guerra Civil que et va tocar viure.
Al Castellar vas jugar de gairebé tot, però una lesió al genoll et va traslladar a la porteria, una posició de valents. “A la meva dona no li agrada el futbol. Una vegada al camp del Caldes un davanter va clavar-me el genoll a les costelles i la setmana següent a Sant Llorenç un Guàrdia Civil va donar-me un cop amb el mànec de la pistola quan vaig intentar separar una baralla” m’explicaves.


Vas viure la fusió del 1953 entre el CD Tolrà i el Castellar CF i el naixement de la UE Castellar, equip on vas penjar les botes el 1964, però et vas resistir a deixar el club: amb el Jaume Simón vas aconseguir ser campió comarcal amb l’equip infantil, amb una de les millors quintes que es recorden. Anys després, aquests jugadors que vas formar, gairebé aconsegueixen l’ascens a Tercera.
En època de valents, el club encara no tenia una estructura sòlida i vas crear l’aleví per donar cabuda als jugadors més joves, a més de jugar amb els veterans.


Membre de la directiva del club, encarregat del material i el que fos. No t’ho pensaves dues vegades a l’hora d’ajudar al club del teu cor. Em diu tothom aquests dies que ets la persona més important que ha passat pel club. Sincerament no ho crec. No ets el més important: ets el club.


Mai vas voler ser president, “no serveixo per ser president. La gent no es pot imaginar fins a quin punt és difícil formar part d’una junta. A més, a la meva dona només li hauria faltat tenir-me encara menys temps a casa” vas explicar en una entrevista. La Fina Moré, la teva dona, prou tenia en no veure’t gaire, sempre al camp de futbol, “la teva primera casa”, com deia ella. Tot i això, no vas escapar-te del títol de president honorífic, que completava la teva trajectòria al club.

 

Joan Cortiella a la grada del Pepín Valls amb la Fina Moré, la seva dona.

Joan Cortiella a la grada del Pepín Valls amb la Fina Moré, la seva dona.


Ja fa 21 anys que tens un torneig amb el teu nom, una fita que dóna a entendre la magnitud de la teva persona. Sempre hi eres allà, no et perdies cap partit i entregaves les copes a tots els guanyadors. Fins i tot la Federació Catalana es va adonar de la teva aportació i et va distingir amb la medalla d’argent al mèrit esportiu.


“Pateixo per tothom, sobretot quan algun jugador marxa del club. Si fos per mi, me’ls quedaria tots” repeties sempre i els jugadors et corresponien en tot moment. En l’històric ascens a Primera Catalana de la temporada passada no va ser menys.


Marxes al ritme de Bing Crosby i ens deixes orfes a tots. Orfes de futbol, orfes de les teves històries, orfes del teu caliu. Gràcies per tot ‘Curti’, fins sempre!

Comparteix
M'agrada
Comentaris