Nits marcades al calendari

N’hi ha que esperen impacients l’arribada de l’estiu per atapeir el maleter de cervesa fresca, calçar-se unes sabates tronades –d’aquelles que no sap greu empolsegar– i treure de l’armari un barret estrambòtic reservat per les grans cites, potser publicitat amb la marca d’una beguda alcohòlica o de refrescs. Sovint, són joves que atresoren una valuosa col·lecció de samarretes estampades amb el nom dels grups de música catalans més venerats, algunes amb les mànigues retallades per ventilar les aixelles de la xafogor. Reciten de memòria les seves cançons i aprendre la lletra de cada nou tema s’entoma amb la responsabilitat d’un deure existencial. En vermell, probablement al calendari de la nevera, hi deuen tenir un grapat de festivals de música anotats.

El Xavi Graells carrega –al costat de la cervesa fresca– dues cadires de càmping al cotxe i hi puja. Posa el GPS direcció al Canet Rock. Té 21 anys i s’hi trobarà amb una desena de castellarencs de, si fa o no fa, la seva edat. Des que el festival de música va ressuscitar, el 2014, és el quart any seguit que s’hi ha apuntat i ha gaudit, sobretot, de conjunts com els Manel, els Amics de les Arts, els Catarres, Aspencat, Zoo i la Raíz. “El millor que té és que en una nit agrupa una quantitat de grups catalans que en pocs llocs pots trobar; i hi ha un ambient molt bo”, explica sobre el Canet Rock. Del mateix grup d’amics, alguns dels quals ja tenen l’entrada per l’any vinent, l’Anna Olivencia, tot i portar el turmell embenat per un esquinç, tampoc se’l volia perdre. “És una nit intensa, però única”, expressa. A principis d’agost, també anirà a l’Arenal Sound, a Borriana, i, igual que la resta de la colla, no acostuma a fallar a l’Acampada Jove, que se celebrarà del 18 al 20 de juliol a Montblanc: “Va més enllà de la música, et permet compartir moments amb els amics, conèixer gent i reivindicar el moment polític”, considera sobre el festival tarragoní de tres dies.    

A l’horitzó es dibuixa un oceà inundat de caps que saltironegen al dictat del ritme de l’escenari. Entre les 23.000 persones, hi ha un grup de Capgirats. El Xavier Alhomalla, un dels castellers de la vila, ja ha gaudit de Doctor Prats, que l’any passat van ser a Castellar per Festa Major, i espera amb delit Macaco i Txarango. Però, per ell, els festivals són un pretext que transgredeix la música: “Viure la vida del campament és espectacular. La gent que coneixes, la platja, el càmping... Són com unes mini vacances”, diu, tot recordant el seu pas per l’Arenal Sound. “El que més em mola del Canet Rock és el bon ambient, el benestar que s’hi sent. No hi ha malentesos”, comenta l’Aleix Russell, que té 18 anys i hi ha anat amb uns quants castellarencs.

El cel ha mudat de pell dues vegades. A plena tarda, el Canet Rock ha arrencat amb l’electrònica egarenca dels Sense Sal i, després de set o vuit actuacions més, entre les quals Animal, Brams i Els Amics de les Arts, el sol s’ha escapolit. La nit ho ha ennegrit tot, però per poca estona. El temps, entre cançó i cançó, vola. I ara torna a clarejar. Els castellarencs entonen l’últim Compta amb mi, dolç, d’Alguer Miquel, que tanca el festival.

“Estic molt cansada”, admet la Maria Sáez, de la colla del Xavi i l'Anna, que ha aprofitat el festival per compartir una nit amb la seva cosina de Lleida. Fins d'aquí a uns quants dies, probablement, no recuperarà la veu. "Però tots aquests mals es tornen insignificants quan són conseqüència d'una nit màgica", matisa. Als ulls esgotats dels mortals que segueixen dempeus, s'hi llegeixen les ganes d'enganxar el llit. Altres castellarencs ja dormen als seients de darrere del cotxe, van a buscar el tren o són a l'autobús de tornada. 

El barret estrambòtic, publicitat amb la marca d’una beguda alcohòlica o de refrescs, i reservat per a les grans cites, probablement ha acabat perdut. Sense cerveses, el maleter sembla més gran. I a les sabates, completament empolsegades, s’intueix el rastre d’una de les grans nits marcades en vermell al calendari de la nevera.