La part del colibrí

La lectura del petit llibre (nuevos cuadernos anagrama, 3) que Emmanuel Carrère ha dedicat al problema, cada vegada més greu, que es produeix a la vila francesa de Calais, amb una multitud de migrants que volen passar a territori anglès a la recerca d'una vida millor, ens posa davant de la mirada una qüestió que no deixa d'interpel·lar-nos com a europeus: com acollir els milers de persones que arriben del Pròxim Orient o de l'Àfrica de l'Est, fugint de guerres i conflictes que els han abocat a la misèria o a un futur inexistent?

És indubtable que ens trobem afrontats a la necessitat de donar respostes a la més gran tragèdia humanitària després de la Segona Guerra Mundial, tal com va dir el papa Francesc en la visita que va fer a l'illa grega de Lesbos. I és obligat de destacar la feina extraordinària d'algunes organitzacions humanitàries (no pas de totes, perquè també en aquest terreny hi ha sovint una política d'aparador ineficaç que entorpeix i que ajuda poc) i, especialment, de persones concretes, des de voluntaris anònims a persones de gran categoria humana, com Pietro Bartolo, l'anomenat metge de Lampedusa.

Al documental Fuocoammare (Foc en el mar) de Gianfranco Rosi, Pietro Bartolo ens expressa els sentiments que experimenta en el moment del rescat de la pobra gent que arriba per mar en condicions deplorables: "És el deure de tota persona, que sigui persona, ajudar aquesta gent. Quan els rescatem, ens sentim molt contents, feliços d'haver donat un cop de mà. Desgraciadament, a vegades no és possible i hem de presenciar coses terribles: morts, nens… En aquestes ocasions, he de fer el que més odio del món: la inspecció dels cadàvers. N'he fet moltes. Potser massa. Molt dels meus amics i col·legues em diuen: "Has vist tants cadàvers que ja hi deus estar avesat". No és veritat. Com es pot acostumar algú a veure nens morts o dones embarassades? Dones que han donat a llum durant el naufragi i estan encara amb el cordó umbilical".

I, tanmateix, totes aquestes persones que, després de múltiples penúries, arriben a les costes europees són confinades en camps, dormint sovint en precàries tendes de campanya, entre el fang, passant fred, enmig d'un malson de misèria i insalubritat. Però, com comenten els voluntaris que han viscut aquesta realitat a peu dels camps, hi ha alguna cosa admirable en els ulls de molts d'aquests migrants: l'energia, l'ànsia de vida que ha empès aquests homes i dones a un viatge llarg, perillós, heroic. I, a més, la convicció que, tot i les dificultats, superaran aquest moment de la seva vida, aquesta prova transitòria, i arribaran a acomplir els seus somnis d'una vida digna.

Malauradament, davant d'aquestes circumstàncies tràgiques dels migrants, sembla com si Europa restés insensible. El mateix Pietro Bartolo confessava, després de reunir-se amb el papa Francesc, les seves temences: "[…] vaig llegir-li als ulls la meva mateixa tristor i la consciència de trobar-nos davant de murs de goma indestructibles i repel·lidors. De dur a terme una batalla sense esperança contra qui vol eliminar el problema simplement esborrant-lo" (Pietro Bartolo i Lidia Tilotta, Llàgrimes de sal, Ara llibres, 2017).

Així i tot, cal creure en la feina considerable de les organitzacions i els voluntaris implicats en aquesta lluita per la dignitat i la solidaritat humanes. I també nosaltres, des del nostre món confortable, hauríem de poder donar suport i contribuir a les iniciatives humanitàries que es plantegen per ajudar els migrants. Pierre Rabhi, gran figura de l'altermundialisme, apòstol de la disminució del creixement, ens ha explicat la teoria del colibrí. Es declara un incendi al bosc; tots els animals emprenen la fuga, però el colibrí vola sol fins al riu, omple d'aigua el bec minúscul i torna a marxar, amb un ràpid aleteig, per vessar el contingut sobre el foc. Es passa tot el dia anant i venint, i quan un hipopòtam li fa veure que és irrisori llançar unes gotetes d'aigua sobre les flamarades, el colibrí respon: "Potser, però jo faig la meva part". Tothom pot fer la part del colibrí per apagar aquest enorme incendi de la tragèdia dels refugiats.