L'art de moure els boixets de fusta

Un coixí, boixets, agulles, un patró de cartolina, habilitat amb les mans i molta concentració. Són els estris i les perícies que es necessiten per elaborar les fines i complexes filigranes de les puntes de coixí. Sembla que aquest art tèxtil té els seus orígens a Venècia, cap al segle XVI. Després de desenvolupar-se a Flandes, França i Bèlgica, va arribar a Catalunya a mitjans del segle XVIII i es va estendre fins a convertir-se en un negoci important fins a mitjans del segle XX.

Moltes dones aprenien la tècnica a escola. "De petita, quan anava a l'escola dels Nacionals em feien fer una labor i jo vaig triar fer punta al coixí", recorda Leonor Cerdan, una de les membres del taller de Puntes de Coixí que ofereix l'Escola Nocturna.

Fa molts anys que aquesta entitat ofereix diverses activitats, com mitja, puntes de coixí o pintura de roba. "Abans estàvem a les antigues escoles del Passeig Tolrà, però fa uns cinc anys ens vam traslladar a El Mirador", explica la professora d'aquest taller, Pilar Castañeda. "Som un grup d'unes dotze dones, gairebé totes jubilades, que ens reunim el dilluns a la tarda. Ens trobem i fem puntes plegades i ens ajudem. Ensenyem des de zero, si algú es vol iniciar per aprendre, també ho pot fer".

Al taller es respira silenci i concentració. El so dels boixets de fusta és hipnòtic. Cada dona té el seu coixí, amb el seu patró i tècniques diferent. I cadascuna té el seu ritme. Es tracta de relaxar-se. "És un treball molt elaborat, ens hi hem de fixar molt i això fa que t'oblidis d'altres problemes", assegura la professora.

La Leonor s'ha posat un repte nou i està fent la tècnica de Flandes, una de les més difícils. De tècniques, n'hi ha moltes: la de Brussel·les, la d'Arenys de Mar, la de l'Arboç. "Jo de petita vaig fer a l'escola i ara fa uns 15 anys que em vaig proposar reprendre-ho. Per haver passat tants any, me'n recordava una mica. El moviment no s'oblida. M'agrada perquè em vaig posant reptes i els vaig superant i això et fa sentir molt bé".

Asseguda al costat de la Leonor, coixí amb coixí, hi és la Mercè Ubàguls. Està fent un xal llarguíssim. Ella, modesta, ja avisa que en sap una mica menys. "Ara fa 7 anys que faig puntes. Vaig començar perquè em semblava que havia de ser alguna cosa molt difícil i volia saber si seria capaç o no. Sempre m'havia cridat l'atenció, veia tots els boixets iguals, em semblava més difícil que les tecles del piano. A mi aquesta activitat em relaxa molt i el fet de tenir un grup que ens trobem cada dilluns, està molt bé. De vegades fem berenars, dinem juntes...". I és que l'altre benefici d'aquest art és el vessant social. "Participem en trobades de puntaires, anem a diferents pobles, cadascuna ensenya el que fa a les altres i ens ho passem molt bé", asseguren les tres.