'Barbes de Balena' aprofita el cabdal d'interès que suscita la vida de la doctora Aleu per donar veu al testimoni d'altres mares i àvies que ningú els va preguntar, mai a la vida, si volien ser mares i àvies. Ho havien de ser i ja està. Probablement sense néixer amb aquest propòsit, l'obra adquireix un tarannà revisionista, ja que fa trontollar allò que ens anticipa l'avui en dia i els seus vestigis.
L'obra, batejada amb un material per fer més rígides les cotilles, condensa molts recursos per caminar. Com la música a través del piano, el cant, la dansa i la mímica. En alguns instants 'Barbes de Balena', sense canviar d'escenari i amb el mateix vestuari, converteix les actrius en quatre peixos oblidadissos per forçar una comparació amb la desmemoria de la societat. L'espectador ha de tenir cintura per no perdre's i ha d'estar predisposat a jugar el simbolisme.
Les actrius desimboltes no només exhibeixen complicitat, sinó que també la traslladen al públic. Embelleixen l'escenari d'arts escèniques, entendreixen l'atmosfera teatral amb la veu d'àvies, testimonis que aporten records personals. Fins i tot hi ha dosis de bon humor i de sorna. I aleshores, en aquest moment en què l'espectador és més vulnerable i ha quedat desemparat, indefens, el missatge cala punyent com una agulla. Esquinça.
El 19 de febrer de 1903, Dolors Aleu i Riera, la primera metgessa llicenciada de l'Estat espanyol, moria. Aquesta setmana se'n compleixen els 115 anys. La doctora celebraria que la cotilla hagi quedat marginada. La peça de roba ja no estreny el ventre de la majoria de joves, ha quedat reclosa al carnaval i a estrambòtics fetitxismes sexuals, apadrinada per gòtics. Però per molt que canviï una moda, el que també ha de canviar, de cap a peus, és la societat.