Habitatge, un dret garantit?

L'habitatge és un dret fonamental recollit a la carta de drets humans i a les normatives europees, estatals i catalanes. L'article 34 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea estableix que "la unió reconeix i respecta el dret a un ajut social i a un a l'habitatge per garantir una existència digna a tots aquells que no disposin de recurs suficient". En la mateixa línia, l'article 47 de la constitució espanyola determina que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i que els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents perquè aquest dret sigui efectiu. Ara bé, a la hora de la veritat, aquestes màximes recollides en els escrits fundacionals de les democràcies modernes queden en paper mullat a la pràctica.
En una societat capitalista, globalitzada i regida per l'economia liberal tot està supeditat a la màxima capitalista del principi d'oferta i demanda i a la prioritat de generar beneficis per a la classe propietària. Per tant a la pràctica, els drets fonamentals com el de l'habitatge o el treball, queden relegats a un segon pla en nom de la propietat privada i el lucre personal o empresarial. Durant els anys de crisi econòmica els drets laborals i els sous de la classe treballadora han anat decreixent mentre que els beneficis de les classes privilegiades han crescut més que mai. Les polítiques públiques han anat dirigides a protegir als grans propietaris i als grans conglomerats financers, socialitzant inversions privades fallides i rescatant amb diners públics les entitats bancàries espoliades per la corrupció i les gestions nefastes. En el cas de l'estat espanyol la crisi financera va fer explotar la bombolla immobiliària ja que els bancs eren els grans tenidors d'habitatge i juntament amb unes polítiques d'hipoteca abusives i il·legals van quedar-se amb els pisos de moltes famílies que no van poder fer front als pagaments. La crisi econòmica ha portat molt patiment a les famílies de la classe treballadora però al mateix temps ha estat una gran oportunitat per redissenyar les polítiques d'habitatge. El rescat de les caixes amb diners públics i la gran caiguda dels preus dels pisos durant els primers anys de crisi era una oportunitat d'or per a les administracions públiques per fer-se amb la propietat de grans quantitats d'habitatge i poder tenir capacitat de regulació sobre els preus. Per desgràcia la política econòmica del banc central europeu, gestionat pels grans bancs alemanys i francesos, ha estat de retallada de dèficit, impedint que els estats membres poguessin fer les inversions necessàries per a pal·liar el patiment dels ciutadans.
Ara que els indicadors macroecònomics indiquen que estem superant la crisi els preus de les vivendes tornen a pujar als nivells previs a la crisi mentre que els sous estan en mínims històrics. A Sant Cugat la última tongada de pisos de protecció oficial tenen un lloguer de 730€ mensuals, és a dir, el preu del lloguer dels pisos per a les famílies més humils és superior a la renta mínima interprofessional. Els preus del lloguer a Castellar fan que la vivenda sigui inaccessible per als joves que s'inicien al món laboral. A Barcelona els pisos turístics estan expulsant a les famílies dels seus propis barris Una vegada més les classes pudents han aprofitat la crisi intrínseca en el model capitalista per reforçar els seus privilegis i si els ciutadans no ens organitzem i l'administració no adopta les polítiques adequades en poc temps l'habitatge no serà un dret sinó un privilegi.