Portada 445
06/10/2017 - Opinió
Petita crònica personal d'un dia que durarà anys
Un president de mesa de l’1-O
Era un quart de cinc del matí de diumenge quan, sense despertador, em vaig llevar decidit a anar a acompanyar la gent que havia fet nit al meu col·legi electoral (el de l'escola Joan Blanquer).
DNI per votar, carregador del mòbil per si el dia es fa llarg i la bateria curta, un mòbil vell per, si cal, ensarronar la "poli", i alguns euros per a imprevistos.
Tres quarts de cinc del matí, carrer Montseny avall, per uns moments penses si estàs fent el préssec, però no, segurament això és necessari perquè avui acabi sent un gran dia per a tots. En passar la porta de l'escola ja se sentia la remor de la gent que feia petar la xerrada per vèncer la son, joves, grans, molt grans, coneguts o no de totes mides i condicions. D'altres encapsulats dins dels sacs de dormir somniaven amb el que es trobarien quan arribés el demà.
En poca estona, es va accelerar l'arribada de més gent, comentaris, opinions, prediccions... els minuts costaven de passar i el cel no es decidia a aclarir-se d'una vegada.
Quan les vuit eren a punt de tocar, va arribar la veu de que possiblement caldrien voluntaris per poder constituir les Meses, ja que no se sabia si s'havia pogut avisar als que oficialment els hi havia tocat.
Per uns moments calia posar a la balança les amenaces de milionàries multes i sancions que els ministres espanyols havien anunciat a tot aquell que fes possible o col·laborés en la realització del referèndum, i a l'altre la satisfacció de poder oferir el teu servei a una causa que creus justa i per la que portem dies, anys, molts anys batallant. "Pensa en què pots fer tu pel teu país" deia aquell, i tenia tota la raó.
Van sobrar voluntaris, jo i dues persones més se'ns va adjudicar la responsabilitat de constituir una mesa, quina responsabilitat, quin orgull, quina il·lusió. Amb cinc minuts calia llegir mínimament la normativa, distribuir-se les tasques i mentalitzar-se que teníem per endavant un llarg dia de feina, que a més la volíem fer molt ben feta perquè ningú pogués dubtar de la validesa del que allà estàvem fent. Finalment a tocar de les 9 van aparèixer per la porta del gimnàs (per la porta de la història) les urnes, podeu imaginar l'emoció i els aplaudiments, més d'uns ulls es van humitejar. Ja teníem les eines per començar a treballar.
A partir d'aquí tot es va accelerar, problemes amb el wiffi, problemes amb els ordinadors, problemes, problemes, problemes; però com ens havia ensenyat el Govern el darrers dies, a cada problema una solució; apareixien tècnics informàtics per totes bandes, telefonades aquí i allà, a Barcelona i a Londres, als llocs més impensables. Ens adonàvem que darrera nostre, a la "rebotiga del referèndum" hi havia una pila de persones molt ben preparades que estaven fent un pols de força a un Estat entestat que el referèndum no es pogués fer, disposats a aconseguir-ho pel civil o pel militar, amb lleis o sense, amb violència o sense, i si calia amb les mans tacades de sang.
Però el poble, la gent, els veïns, seguien palplantats, immutables, fent cues llarguíssimes que avançaven lentament, i nosaltres darrera l'urna patíem perquè no podíem fer-hi més. Cada vot un "bon dia", un somriure i un "moltes gràcies". Només per poder veure aquelles mirades, aquells avis i iaies que passaven dels 90 llargs, aquelles persones amb cadires de rodes, o que la tremolor de les mans els hi feia difícil encertar el sobre del vot en la obertura de l'urna, només pel comentaris que ens feien i les emocions que desprenien valia la pena el risc, el neguit i la feina.
Les hores de la tarda ja van ser diferents, menys feina a les taules, però el pati de l'escola cada cop més ple de gent disposada a assaborir aquesta magnífica sensació que és sentir-se protagonista de la història, i disposats si cal a plantar cara a qui volgués fer tirar per terra tota la feina feta.
Els minuts, però, tornaven a passar lentament i les ganes d'arribar a les 8 per a poder acabar la feina cada vegada eren més grans, tothom donava la seva solució, però els coordinadors que, incansablement des de la matinada, ho controlaven tot i anaven marcant el ritme i el camí a seguir van prendre les darreres decisions que al final es va demostrar que eren les correctes. Vam aconseguir arribar al recompte de vots amb les urnes plenes i immaculades, una festa!! (vam estar de sort si haguéssim tingut "visites" no hi haguessin hagut tants somriures).
Vam comptar i vam comptar bé, i el resultat va ser el que va ser, ja el sabeu, més clar impossible.
Aquí acabava la nostra feina, la resta ja la sabeu, passades les 9, altre cop negre nit, vaig enfilar carrer Ripollet amunt, abans d'arribar a casa volia prendre una mica l'aire i poder-me creuar amb altres veïns, amics i coneguts que també, orgullosos i emocionats, venien de fer feina en altres col·legis electorals.
Gràcies a tots els que ens vareu donar les gràcies, no calia, érem allà perquè algú ho havia de fer, gràcies a tots per ser-hi, i tant de bo sapiguem gestionar bé aquesta victòria.
M'agrada
Comentaris