Polítics presos i presos polítics

Aquest joc de paraules amaga concepcions completament contraposades.

Els polítics presos són tots aquells que pretenen que la política els doni guanys. Els presos polítics són aquells que s'arrisquen a perdre-ho tot per defensar unes idees que creuen que poden millorar la societat i el futur col·lectiu.

I causa una certa sorpresa i perplexitat que la justícia espanyola sigui tan exasperantment lenta en els primers casos i tan alarmantment diligent en els segons. Quan investiga casos fragants de corrupció que han portat a moltes famílies a la pobresa o a ingents quantitats de diners desviats dels seus propòsits socials alguns tribunals espanyols es tornen escrupolosos i dilatoris en les resolucions i sentències. En canvi, quan es tracta de perseguir idees defensades pacíficament i democràticament es tornen contundents i no tenen cap escrúpol en privar de llibertat, preventivament, a les persones imputades.

Jordi Sanchez i Jordi Cuixart han comés l'immens i imperdonable delicte de qüestionar el model d'estat. I ho han fet d'una manera extremadament pacífica. I em temo que a l'estat l'espanyol, hereu del franquisme, això és més un agreujant que un atenuant.
I encara és més xocant constatar que tots aquells recursos destinats a reprimir idees i societat civil son sostrets de perseguir els verdaders corruptes i delinqüents. Aquests corruptes, els futurs polítics presos, deuen estar d'enhorabona. Dilatar els seus processos sempre els hi semblarà una bona noticia.

I faríem malament de centrar només tota l'atenció en el Jordis, per més esperpèntica i injusta que sigui la seva condemna. En el punt de mira hi ha el Major Trapero i tota la policia catalana. També hi ha el qüestionament de tot el model d'ensenyament a Catalunya. I els partits que qüestionin el model nacional d'estat. És un atac sense contemplacions a l'estructura política catalana i a l'essència del catalanisme. Probablement els pronunciaments europeus han encoratjat al PP en la seva creuada. Però els pronunciaments europeus i internacionals son tan volàtils com ho són els seus interessos. L'experiència ens demostra que els estats poden passar de l'impossible, al provable i del provable al possible en pocs dies.

És per això que és un error gravíssim de qui creu que es pot ostentar el poder en base a una concepció del segle XIX. Certament, en aquelles dates, el control policial era suficient per mantenir el control de la vida pública. Ara l'apoderament de la gent i l'assumpció de drets per part de la ciutadania fa impossible que es pugui governar sense el seu consentiment.

I per demostrar les meves teories, donaré un exemple personal i domèstic que, a la vegada, servirà de bàlsam reconfortant. Quan als meus pares, fa 50 anys en varen dir què havia d'estudiar i a què em tenia de dedicar ho vaig acceptar convençut que era el millor. Quan fa 20 anys els vaig dir als meus fills què podrien estudiar i a què es podien dedicar em van dir que gràcies i que ja s'ho rumiarien. Cap dels dos ha fet el que els hi vaig dir i els hi a anat molt be. Es aquesta presa i control de la vida personal que fa ingovernable un país sense el consentiment dels seus habitants.

Segurament que el govern espanyol guanyarà algunes batalles immediates però perdrà inequívocament el combat final. L'únic enemic que tenim al nostre bàndol és que les injustícies ens tornen impacients.