He plorat

Potser en aquesta societat del segle XXI encara no està ven vist que un home plori. El masclisme ens ha volgut fer creure que els plors només són per la gent dèbil. Doncs jo, dèbil o no, he plorat. I ho confesso.
He plorat d'impotència en veure com gent que pretenia decidir el seu futur era arrossegada pel terra sense miraments. I, malgrat tot, les files per anar a votar no es trencaven.
He plorat per cada cop que he proposat a algú determinades funcions, amb grans riscos personals, per poder celebrar aquest 1-O. I, malgrat tot, els assumien sense demanar garanties ni favors especials.
He plorat quan era impossible votar en les primeres hores del matí i em topava amb ulls que m'interrogaven a l'espera de confirmar que encara tenien una possibilitat. I, malgrat no obtenir respostes, sabien que votarien.
He plorat en recordar els aplaudiments i els crits d'alegria quan arribàvem amb les urnes. Mai un objecte tan insignificant havia adquirit una vàlua tan significativa.
He plorat en veure com mossos s'enfrontaven a la guàrdia civil en defensa d'una societat civil pacífica i maltractada.
He plorat en veure com persones esparracades, ensangonades i estripades anaven violentament per terra per la salvatge actuació de la policia estatal. I, malgrat tot, s' aixecaven amb el cos partit però amb el cor sencer.
He plorat en veure que persones que feien cua per votar serraven les dents quan veien imatges brutals de violència policial. Malgrat tot romanien a la fila.
I encara he plorat més en veure els somriures de la gent en dipositar el vot després de tots els inconvenients anteriors.
Però ara el meu plor ha donat pas a una immensa alegria. De fet, totes les raons que han provocat el plor són les mateixes que m'obren a l'alegria. Jo vull ser amic d'aquest poble al qual admiro. I en vull formar part modestament.
Ara cal celebrar el triomf aconseguit i començar a transitar ràpidament cap a la independència. No podem restar ni un minut més a qui vol determinar la nostra identitat a través de les porres i la violència.
Amb tots aquests esdeveniments ja podem afirmar que hem guanyat. Però alerta amb un detall: l'adversari encara no sap que ha perdut!. I farà totes les accions desesperades que calgui per evitar l'inevitable. Cal esperar reaccions contundents de qui creu tenir la possessió de les nostres vides i la nostra geografia.
Però aguantarem! I tant que aguantarem! Amb les mans i braços enllaçats, amb les dents serrades, amb el cos d'escut, amb els punys tancats,...
Més endavant, amb les banderes plegades, els càntics a la memòria i alliberades les emocions contingudes gaudirem de la república assolida i recordarem aquests dies com un dels més intensos i bonics de les nostres vides.