Catalunya i la dificultat per desfer els equívocs dels nacionalismes

És molt trist i decebedor que ens hàgim allunyat tant de comprendre el veritable sentit de les paraules, allò que son etimològicament, el per què neixen en el llenguatge, amb quina finalitat i amb quin sentit. Prova d'això és la paraula nació, nacional i nacionalisme. L'arrel etimològica està clar que ve de néixer, allò que és nat en un determinat lloc. En algun sentit podríem dir doncs que hi ha tantes nacions com éssers nascuts en un o altre indret. També és important tenir en compte en quin moment de la història es comencen a utilitzar aquestes paraules/expressions: en el romanticisme, època en que la reivindicació de la individualitat ja es contraposava, d'alguna manera, al poder establert. Així doncs, una nació és la que reivindica ser nascuda a tal o qual lloc i expressa aquesta realitat, cosa que, objectivament, és irrefutable i no pot ser negada.

Una altra cosa és el camp de les perversions i manipulacions de poder que els humans tenim la mala costum de practicar. I aquí hi ha dos grans equívocs que enterboleixen la pura realitat del que és, en sí mateix, una nació i el nacionalisme que expressa. El primer gran equívoc és que el sistema actual polític que regeix el món no està basat en el concepte de nació, de respecte al naixement geogràfic propi de cada ésser humà, sinó en el d'Estat, estructura de poder que es basa més en els interessos del Capital i dels grans poders fàctics que en el sentit del poble, amb el gran inconvenient d'haver creat unes administracions mastodòntiques allunyades del dia a dia i de la quotidianitat de les persones. L'altre gran equívoc és que la bandera dels nacionalismes s'associa desgraciadament a alguns nacionalismes perversos, com el nazisme, que han manipulat de manera diabòlica el sentit de pertinença ètnica a determinats pobles, d'una manera excloent i amb voluntat d'eliminar als qui no son com ells en una manca total de respecte a la diferència.

Deixeu-me dir que el cas de Catalunya,que avui ens ocupa, no està relacionat només amb una expressió de nacionalisme, que també, sinó amb l'expressió d'un poble que ha madurat socialment, en la seva transversalitat i inclusió social i que es sent menystinguda precisament pel poder omnipotent de l'Estat i de la llei imperant que ha estat més imposada que consultada. Aquesta és l'expressió que el món ha de copsar d'aquest poble que només demana que se'l deixi parlar, sense que hi hagi pretensió d'excloure a ningú. Una nació que des de fa segles ha estat acollida de pobles i cultures de tots els indrets del món. I això no és un nacionalisme excloent, sinó la justa reivindicació de ser d'allí on es neix, en el respecte de tots els altres pobles de la Terra. Potser aquest és el futur que s'està dibuixant: la maduració de cadascun dels integrants de la comunitat humana fins al punt de poder arribar algun dia a l'autogestió que desarticuli el poder d'uns pocs sobre uns molts. I això és fer camí cap el compliment de la comunitat humana de les nacions, respectuosa i amable, que respecti diferències i uneixi semblances, sense Estats autoritaris que els imposin la Llei omnipresent del Capital.