I amb el somriure la revolta

El dimecres 20 de setembre, el govern espanyol ha entrat a les nostres institucions amb cares tapades per robar-nos el nostre futur amb el pretext que no ens pertany. Aquest assalt, despietat i desmesurat, pretén fer-nos creure que no tenim dret a atorgar-nos llibertat. O que només podem disposar de la llibertat que graciosament ens concedeixin ells.
I, contra això, dibuixem un somriure i alcem els nostres ulls, lliures i alegres, per afrontar els seus, disciplinats o ressentits. I, entre càntics amables i desitjos fraternals, els diem
A tots aquells que pretenen provocar por per aconseguir renuncies els diem que és la renuncia el que ens fa més por.
A tots aquells que ens volen fer creure que els somnis són impossibles els diem que el que ens amoïna és no tenir somnis.
A tots aquells que ens volen convèncer que ostenten el poder del poble els diem que és el poble el que els dona provisionalment el seu poder.
A tots aquells que ens llencen com a argument persones uniformades i armades els diem que amb tan pobres arguments no cal que esperin adhesions voluntàries ni permanents.
A tots aquells que llencen les lleis com a projectils dissuasoris els diem que no esperin lleialtats incondicionals.
A tots aquells que pretenen eliminar les nostres esperances els diem que mai podran destruir les nostres il·lusions.
A tots aquells que ens mostren la raó de la força els diem que mai podran vèncer la força de la raó.
A tots aquells que amb el pretext de la seva nació pretenen ignorar la nostra els diem que nosaltres reivindiquen la nostra sense discutir la seva.
A tots aquells que creuen que un passat compartit pot imposar un futur renunciat els diem que un futur lliure només el poden decidir persones lliures.
Amb aquests plantejaments mai ens convenceran. I la seva exhibició de força no fa res més que indicar la seva feblesa de projecte, la seva voluntat de domini, la seva manca d'empatia i la seva total desesperació. Per tot això recordareu el 20 de setembre del 2017 com el dia que, definitivament, Espanya va perdre Catalunya. L'únic amor verdader es aquell que accepta que l'altre sigui feliç sense tu en lloc de sotmès a tu.
I recordeu un altre cosa: l'1-O votarem!