Portada 438
27/07/2017 - Opinió
Blanca Gibert i els seus Picassos
Aquest passat 30 de juny, es va tancar l'exposició de pintura i dibuix infantils que ha sortit enguany del taller de Blanca Gibert, una jove pintora castellarenca que ha volgut mostrar, en aquest final de curs, una tria de quaranta-quatre obres dels seus alumnes, nens i nenes de tres a quinze anys, que es reuneixen cada setmana amb l'artista per aprendre el noble art de la pintura.
Diem noble, en el sentit que, si un artista intenta fer trampa i no involucrar-se plenament en l'obra que va traient del no-res; si no lluita, com si lluités amb un àngel o un esperit, contra les pròpies ganes de fer el fatxenda o de seduir amb arteria aquell qui miri el seu quadre; si es preocupa de cap altra cosa que no sigui la pintura mateixa, en aquests casos fatídics la seva obra restarà en l'oblit per sempre més, malgrat que, durant uns anys, se'n pugui treure un rendiment econòmic àgil i cridaner.
Poques persones hi ha, al món, de més nobles que la canalla. No pas nobles en un sentit adult, seriós, responsable o coherent, sinó nobles pel que fa a la sinceritat, a la manca de malícia lingüística, a la feliç protecció dels propis conceptes contra la prostitució dels diners i del mercat. Tot mirant els quadres de l'exposició del taller de la Gibert, ens recordem de la nostra oblidada relació directa amb la matèria i amb la forma, totes dues juntes en una sola experiència íntima, matèrica, espiritual i total. En un món infantil dominat per tauletes i mòbils cridaners, els petits artistes que hem conegut a la sala d'exposicions d'El Mirador se'ns apareixen com una menuda colla de privilegiats, d'humans que, encara avui dia, poden relacionar-se lliurement amb el món, sense intermediaris programats per Google.
El mestratge de Blanca Gibert, així com l'empremta diferida de Pepa Beotas, es troba escandalosament present en les obres que hem vist.
Aquest és un dels aspectes més elogiables de l'activitat docent de la
pintora: els deixebles es desenvolupen plenament quan assoleixen un model que se'ls proposa és una llàstima que ja no es pugui escriure «que se'ls imposa» com un deure, com una fita on cal arribar. En aquest deure, feliçment, hi ha el sentit d'allò que fan. Sense model, no hi hauria objectiu i, per tant, no hi hauria art. Només hi hauria expressió, a l'estil del Tàpies més autocomplaent.
Aquesta exposició es presentava amb una citació de Pablo Ruiz Picasso que afirmava que tots els nens són artistes, i que allò més difícil és mantenir-se artista quan hom es fa gran. En aquests quadres, ens ha semblat veure-hi la gran aventura pictòrica del pintor de Màlaga, que ha estat, al capdavall, l'aventura artística més important del segle XX. Si els nens i nenes han trobat plaer a plantar-se amb alegria davant del món, nosaltres hi hem experimentat l'alegria de comprovar que no tot està, encara, perdut.
L'exposició es va completar amb pintures de la mestra, Blanca Gibert, dividides en dues seccions. Una de paisatges, i l'altra d'abstracció.
És curiós de veure com la manera en què Gibert pinta el cel d'un paisatge o d'una platja es relaciona molt directament amb l'abstracció, i és molt excitant d'adonar-se com la seva abstracció inclou infinits paisatges i situacions materials, reals. Sempre ens ha semblat que la Gibert és una de les més importants pintores abstractes actuals, amb una tècnica espaterrant i una riquesa de matisos que ens porta a mons profunds, misteriosos, propers i íntims a la vegada. La vertadera abstracció no és mental, ni molt menys, sinó que ens connecta amb totes les superfícies i les matèries que veiem cada dia.
Restem ben agraïts que una castellarenca ens permeti, amb la seva pintura, de connectar-nos amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Quan vam sortir d'El Mirador, els colors i les textures del carrer anaven prenent un nou sentit. Així doncs, moltes gràcies.
M'agrada
Comentaris