Per què els plens són plàcids i de consens?

Si vostè segueix l'actualitat política castellarenca potser li causarà certa sorpresa la poca discrepància política que es deixa entreveure en llegir la crònica dels plens municipals, on paraules com unanimitat, consens... són habituals.
Malgrat aquests titulars són correctes, es podria pensar que l'acció de l'actual grup de govern desperta consensos i unanimitats. I això no és ben bé així.
Els donaré una dada que els ajudarà a tenir una visió més ajustada de la realitat: als plens municipals l'oposició ha votat més coses a favor que no pas el mateix grup de govern. Repeteixo: l'actual grup de govern es nega a fer més coses que no pas l'oposició.
L'elevat grau de consens als resultats del ple s'explica doncs, perquè el PSC- Som de Castellar opta per fer molt poques coses, les obligades i imprescindibles i just, mentre que la resta de grups polítics del Ple -en especial ERC- ens desesperem per la inactivitat municipal i veure com cada cop perdem més pistonada com a poble. Com es tradueix això? En que és impossible votar en contra d'allò que no es fa ni es vol fer.
I encara és més desesperant constatar que moltes de les coses que aprovem es difuminen amb el pas del temps. Per a mi, la part més divertida del ple és quan el Ferran, un dels nostres regidors, pregunta per aquells acords aprovats fa sis mesos o un any i dels quals no hi ha hagut més notícia. Divertit, per no dir lamentable, el reguitzell d'excuses, la «millor» de les quals fou la que van donar a la pregunta de per què les entitats no havien cobrat les subvencions mesos després d'haver-se acabat el termini legal per a pagar-les: «Hem tingut molta feina»
En fi.