Escoltar en els versos

A vegades ens costa trobar les paraules més adequades per dir el que volem dir, per expressar la bellesa de les coses o per trobar connexions insospitades entre elements. D'una forma innata, flairem l'equilibri i la profunditat, i quedem embadalits davant de metàfores que ens enlairen. La poesia -sovint titllada d'hermètica-, s'apropa als flaixos fulgurants que surten del brogit del món i exalta les percepcions per mitjà del mot. La literatura ens procura dolceses i ens fa escruixir, tornant-nos capaços d'apreciar les arestes d'una realitat cantelluda i donada per descomptat. A diferència d'altres tipus de llenguatge, el llenguatge literari -i el poètic per excel·lència- crea una realitat nova que ens estranya i ens meravella, que ens fa tocar el cel i la terra amb un poder d'expressió gairebé pur.
La poesia intensifica l'experiència del viure, les sensacions, els colors, les formes..., i, segons en Palau i Fabre, és capaç d'obrir les portes d'or d'un més enllà fabulós. Hi ha, encara, un desig imperiós d'escoltar i de dir veritats fondes en el cor de l'amant, en la contemplació de la natura, en la visió d'una fantasia, o en una experiència viscuda com a pura. El poeta es llença a aquesta aventura que té un caràcter iniciàtic -en sortirà tocat- i crea un artefacte que funciona per si mateix com un món subtil i complex. Com un mèdium, percep que allò que passa, allò que ens passa i allò que ens diuen que passa està íntimament i simplement unit, i com un orfebre del mot té cura de cada síl·laba per provocar emocions.
En poesia s'estableix una mena de joc artístic que s'acostuma a classificar en estils, que ens agradaran més o menys segons el nostre paladar i els criteris que exigim com a gourmets de la rima i del vers. En poesia, però, impera el criteri suprem de la bellesa del mot i el seu poder d'evocació, que varia en infinites capes d'adjectius, girs, analogies... que apunten de ple al focus d'una imatge, de la qual en surten uns fils prims que teixeixen el poema. Així, Verdaguer ens diu que «Allà dellà de l'espai / he vist somriure una estrella», Vinyoli descriu el sentiment amorós com «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor» i Carner, amb tons de tendresa i de reflexió seriosa diu que «el món, en meravelles i jocs atrafegat, / és petit i vermell i fresc com les maduixes». La tradició literària ens transporta a cada un d'aquests autors i gràcies als mestres que ens trobem en el viatge en podem copsar tota la força si som capaços d'escoltar i estem disposats a ésser transformats. Al capdavall, també hi ha el compromís amb una idea de viure, ja sigui amb l'impuls de revolta, com fa Joan Brossa: «Poble, deixa anar el xàfec i amara la batalla, / estrelles de finestres acuiten la claror» o per l'excelsitud rilkeana d'un diàleg que manté amb el cel: «Aquest vespre el meu cor fa cantar / els àngels que recorden».
Avui, la poesia sobrevola entre les arts en un contacte cada vegada més estret amb la música, el teatre, la pintura, l'escultura, el cinema o la fotografia. Així, Bob Dylan va rebre el premi Nobel de literatura per les seves cançons; en Perejaume, del paisatge en fa poesia; en pel·lícules com Paterson la vida més ordinària es transforma en poesia visual... A més d'aquesta obertura de les comportes artístiques, la poesia s'ha adaptat a l'època postmoderna, caracteritzada per canvis ràpids i consum massiu, precarietat econòmica i fi dels grans relats, on l'autor qüestiona el seu lloc en el món. En un moment de fragmentació i excés, s'ha produït un esclat de poetes i de poesia en recitals i espectacles, editorials, internet i xarxes socials que fa que la poesia es mantingui ben viva a casa nostra. Ja no hi ha temes sagrats i per mitjà del collage es barregen històries i formats, mentre el poeta es planteja els límits de la paraula dita, exacerbant sentiments, sovint de manera críptica. Podem veure aquest esclat poètic com un desig punyent d'exploració artística en un moment de crisi i voràgine tecnològica, i cal preservar aquesta llibertat d'expressió com un bé molt valuós quan la ignomínia del poder la vol emmordassar.
A l'entorn d'aquesta proliferació de versos i discursos sorgeixen illes de diàleg que acompanyen el lector en la seva aventura literària i estimulen el conreu de la seva sensibilitat. Assaborir versos nous i vells, que exalten i enamoren, és participar d'una festa de sentits i d'una necessitat intrínseca de comunicar-nos i de compartir. De fet, la lectura ens iguala i ens fa esdevenir més conscients de la nostra particular posició en el món amb un polsim de màgia. Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia, us proposo el senzill repte d'escoltar més i llegir, de deixar-vos endur per l'experiència poètica, que també ho és de viure més intensament i estimar la vida.