Estampes familiars

Pel fet de tenir una família més o menys extensa, cada any em va tocar, pels volts de Nadal, de fer una dotzena de visites a una colla de tietes i ties-àvies d'edats venerables, viudes, resilients i entranyables. Els encontres eren sempre singulars.

Cada cop que visitàvem la tia Amèlia, per exemple, la primera cosa que ens deia, amb un somriure de murrieria, era: «No us puc pas convidar a dinar». De fet, tampoc no ens va convidar gairebé mai a passar a dins de casa. Aquelles visites a peu de carrer -que duraven escassos minuts- eren semblants a l'actitud de barrera d'Europa davant els qui truquen a la porta cercant refugi.

Actitud que contrastava amb la de la tieta Mariona, que com a dona de món -havia tingut parades de peix al mercat i havia fet alguns creuers-, sempre treia una ampolla de xampany francès de la nevera i ens oferia safates plenes de galetes i xocolatines.

La tia Laieta, en canvi, ens asseia al voltant d'un braser esmorteït. Era una mica sorda, no parava de xerrar, i la conversa quedava, a més, soterrada per la intromissió de la ràdio que no apagava mai. No ens podia oferir res, deia, perquè, entre la diabetis, el colesterol i la hipertensió, ja havia prescindit de les coses més interessants per al paladar, que són les que més de gust vénen en certs estadis de la vida. Però en sortíem sempre amb bufandes i mocadors brodats que havia fet ella mateixa.

Una visita que sempre ens sorprenia era la que fèiem a la tia Ramona, una dona sempre malalta, pàl·lida com la cera, amb un fil de veu, gairebé invàlida. Havíem d'escoltar el relat deles seves dolences. Començant pel cap i acabant pels peus, no hi havia cap part del cos alliberada. I era com si ens haguessin dut a veure la Passió d'Esparreguera. Estava convençuda que la seva mala salut era un càstig de Déu per haver estat revolucionària durant la guerra civil; tot i que, així que es va acabar, es va posar la mantellina i cada diumenge era a missa al primer banc, per deixar les coses ben clares a qui pertoqués.

Nosaltres ens pensàvem que s'havia de morir allí mateix, davant nostre. Però, un cop buidat el pap, sospirava a fons, se li il·luminavenels ulls, s'aixecava d'una revolada i ens acompanyava fins a la porta. Era com la resurrecció de Llàtzer i els infants quedàvem bocabadats. Va viure moltíssims anys. No era fins que ja érem al carrer, que ens deia: «Potser hauríeu pres alguna cosa...»

La tieta Roseta, en canvi, invàlida de debò, era la persona més animada que he conegut. Sempre la trobàvem al llit -i la cambra feia olor de colònia- envoltada d'amigues, xerrant i rient. I, quan no passaven el rosari, parlaven del passat, que sempre és més interessant que el futur. Cada any, es feia dur a Lourdes. Amiga de capellans i bisbes, estimava moltíssim el seu gendre ateu i socialista, que la tractava com una perla. Per si de cas tornava a venir una guerra, tenia un rebost on no hi faltava de res. I sempre en sortíem amb un fuet,una ampolla de vi i un parell d'innòcues ampolletes d'aigua miraculosa.

Aquestes visites ens ensenyaven a la canalla a saber conviure amb la diversitat humana. I apreníem que l'acolliment és un assumpte del cor. Del cor humà, que es mou en l'ample espectre que vade la misèria a la misericòrdia.