Planetes pròxims

Ara resulta que, enllà d'enllà de l'univers, el telescopi Hubble ha entrevist un planeta on podria haver-hi alguna mena de vida. L'han batejat amb el nom de «Pròxima b», gira al voltant d'una altra estrella solar i ens diuen que és el planeta proper més semblant al nostre. Una nau espacial a 60.000 km/h trigaria algunes desenes de milers d'anys a arribar-hi. El primer que he pensat és que, si existeix cap ésser extraterrestre, li ha de suposar una bona excursió i una llarga vida venir a treure el nas a casa nostra.

A mi ja m'està bé el meu "petit" cosmos. Des de Castellar veig el sol, la lluna i les estrelles, que fan tan bonic. Amb tot, accepto amb resignació que al nostre planeta no tot són flors i violes. A més de la capacitat d'autodestrucció que tenim els veïns i residents de la Terra, hi ha les desgràcies de la natura: malalties, terratrèmols, tsunamis, tornados, erupcions volcàniques... Com a contrapartida, en els homes i en la natura, hi abunden la bondat, la bellesa i la intel·ligència. Tot és ambivalent. I més enllà hi ha una immensitat desconeguda, de la qual sabem ben poca cosa.

El dia que, a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, Albert Morral, president de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, ens va explicar els darrers descobriments de l'univers amb interessants imatges, vaig quedar aclaparat. Vaig recordar les paraules del salmista: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?»
Albert Morral ens va dir que, en l'escàs cinc per cent que es pot veure de l'univers -l'univers observable-, tot va a l'engròs: hi ha milions de galàxies errants, milions de sistemes planetaris i un fotimer d'energies i de matèries fosques que fan de xucladors. I tot manté una activitat incessant, de tal manera que, d'aquí mil cinc-cents milions d'anys, el sol ens absorbirà, i de la Terra no se'n cantarà ni gall ni gallina. Allò que en diem la fi del món.

La ciència intueix com va esclatar tot, però no sap encara el perquè, ni l'atzar inicial o la causa primera.Ja sé que afirmar que Déu és Creador no és cap veritat científica. I aquí se m'obre una pregunta inquietant: «No podia ser tot més senzill? A qui se li acut crear un univers tan gran?» Jo quedo absort davant el misteri desconcertant de la grandesa que ens envolta. I no deixa de sorprendre'm la proposta de fe que el Creador de tanta grandesa s'hagi fet visible en la fragilitat, petitesa i vulnerabilitat humanes, més pròxim a nosaltres que qualsevol planeta.