Malgrat tot, s'ha d'anar a votar

Ja hi tornem a ser. Diumenge vinent, tornem a tenir eleccions espanyoles.
Després de l'espectacle lamentable que es va desencadenar a continuació de les eleccions espanyoles del 20 de desembre de 2015, on es va poder copsar la poca categoria i l'ínfima cultura democràtica dels partits espanyols, ara hi haurà una segona volta d'aquells comicis, que no és cap garantia de canvi respecte a les eleccions anteriors, i que no assegura de cap manera que no hi hagi unes terceres eleccions.
El PP ha fet una campanya de perfil baix, per tal d'adaptar-la al seu candidat. Discurs previsible, enginyeria financera per tal de fer dir a les xifres el què no ha fet el seu govern durant els darrers quatre anys, i poca cosa més. El candidat per Barcelona, el Ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz s'ha trobat francament incòmode a casa nostra, i fins i tot durant el debat a TV3 se'l veia molt tens, i amb més ganes d'emportar-se detinguts uns quants adversaris que no pas de debatre-hi.
A Ciudadanos, amb un projecte que arriba al seu final abans d'haver arribat enlloc, ja veuen a venir la patacada. I com a últim recurs, tiren mà de l'anticatalanisme més barroer. El seu candidat, en un acte que retrata la seva desesperació i alhora la seva misèria moral, torna a escampar per Espanya la mentida del conflicte lingüístic a casa nostra, juntament amb unes preteses amenaces de mort per tal d'escampar una imatge de Catalunya semblant a l'Alemanya nazi. Segurament, aquest cas un dia serà matèria d'estudi a les facultats de psicologia, però ara i aquí, només provoca un fàstic immens.
Els socialistes, amb un candidat que es desfà a cada dia que passa i que ha de vigilar el "foc amic" de la Presidenta d'Andalusia, que mentre espera la caiguda de l'actual candidat del seu propi partit per posar-s'hi ella, aprofita per llançar una altra dosi de demagògia anticatalana, tot afirmant que amb els impostos que paguen els andalusos es finança el sobiranisme català. I sense escapar-se-li el riure, que ja te mèrit.
I Podemos, que va començar la campanya amb una eufòria desfermada amb el gran argument del referèndum a Catalunya. D'entrada era innegociable, però la famosa línia vermella, ha anat perdent color, i ha acabat de color d'ala de mosca, cosa que li va costar a Xavier Domènech sortir escaldat del debat a TV3. Per altra banda, si el candidat Pablo Iglesias afirma als quatre vents que Gibraltar (on, en el referèndum de 2002 el 98.8% dels vots van ser pro-britànics) és espanyol,encara queda algú que cregui que respectarà el resultat d'un referèndum a Catalunya?
Vist això, nosaltres votarem. Amb una pinça al nas per no quedar contaminats d'aquesta atmosfera poc saludable. Votarem perquè mentre hi hagi alguna cosa que afecti Catalunya i que depengui del Govern d'Espanya, Convergència hi ha de ser.
Sí, certament, el nostre horitzó és un altre: un nou Estat per Catalunya. Però no podem perdre cap ocasió de ser visibles i de que la nostra veu sigui escoltada. Perquè si no ho fem, estem deixant la veu de Catalunya precisament en mans d'aquells que no volen que en tingui.