Ja vindreu quan voldreu

S'acosta Sant Jordi. Un cop més, els telenotícies es veuran obligats a parlar de llibres, cosa que els fa certa urticària, si no és en programes petits de cadenes petites. Tot molt petit, com sempre. Algun diari farà algun especial sobre les darreres novetats, literàries o no, i el diumenge 24 d'abril podrem oblidar, amb tota comoditat, que alguna vegada va existir allò que uns quants intel·lectuals, sempre pedants, no cal dir-ho, anomenaven cultura. La cultura, des de temps immemorials, sempre ha estat un concepte prostituïble i susceptible de menyspreu gratuït. Menysprear la cultura sempre surt gratis, i ningú us posarà una multa si insulteu tal o tal altre autor per la feina que fa. Els diversos governs sempre poden escanyar la creació sense perill, atès que, cosa sabuda, és més important que una persona tingui una barra de pa que no un element de cultura. La pregunta que cal fer-nos però, és: ja es donen, les circumstàncies perquè hom tingui una barra de pa? La resposta, ja la sabem. Ni es fa possible que hom pugui menjar amb garanties, ni es permet una creació cultural amb una mínima normalitat. Ateses aquestes circumstàncies, sembla que l'escriptor, que l'artista, que el crític, hagin de donar gràcies que algun setmanari local els doni una mica de veu per tal d'acontentar el propi ego. ¿Caldrà que ens resignem a aquest estat de coses? ¿Cal que la gent de cultura hagi d'estar sempre reclamant una mica d'atenció per part dels governs?
Durant els últims anys, les circumstàncies econòmiques han portat els artistes i els escriptors a una situació de marginalitat extrema. El públic que els podria donar suport desconeix la seva activitat, atès que ja no hi ha cap voluntat pública de fer respirar la vida creativa del país. La investigació en aquest àmbit duta a terme per part de conselleries, diputacions i regidories fa riure bastant. Però, per altra banda, sí que hi ha tota una colla de promotors, mal anomenats culturals, que es preocupen de donar aire, per Sant Jordi, a uns llibres ben curiosos: els llibres que figura que escriuen una mena de personatgets televisius, una mena de follets de la cultura que limiten el fet escriptor a imprimir unes quantes paraules en fulls relligats. De manera ben lamentable, allò que algun espavilat ha definit com la fi de la història s'ha esdevingut de manera fefaent en un altre àmbit: la fi de la cultura. És com si tota una història literària que hagués començat cap al segle VIII abans de Crist s'hagués esfumat en no res per obra d'un màrqueting que coneix molt bé les seves possibilitats: amagueu la informació vertadera, i podreu vendre sempre el mateix producte repetit, amb un embolcall sempre diferent, atès que ningú sabrà, excepte quatre friquis, que allò que oferiu és el mateix que vau oferir fa vint anys.
Les editorials realment importants han abandonat el negoci de la promoció cultural. Tota la cultura d'investigació ha quedat, de manera obligada, en mans de petites editorials sense gaires recursos. La gent de cultura, tant en l'àmbit local com en el nacional, ha quedat òrfena de suport real. Els lletraferits han quedat relegats a la condició de friquis, i són equiparables, als ulls del veïnat, a aquesta mena de raça gairebé extinta que anomenàvem 'heavies'. Cal resignar-s'hi, o cal seguir lluitant per una cultura mínimament normal? La resposta no es troba, ni de bon tros, en un sol Dia del Llibre. Cal que us la construïu durant tot l'any, pàgina rere pàgina.