El lamentable espectacle de la política a Espanya

D'ençà de les eleccions espanyoles del passat 20 de desembre, els partits polítics espanyols han posat en escena un espectacle vergonyós. Les taules de negociacions es van convertir en taules de joc on, com autèntics tafurs del Mississippi, uns jugadors tramposos i insegurs es llençaven acusacions de fer trampes o de fer catxa (allò que en castellà se'n diu "ir de farol"). Han estat mesos d'utilitzar els mitjans de comunicació, els tribunals i les xarxes socials com a arma llancívola, on l'important no era el país, sinó deixar en evidència l'adversari (que, en gairebé tots els casos, equivalia a l'enemic), mentre, de forma més o menys indissimulada, es buscaven les millors posicions de cara a la repetició de les eleccions, que tothom sabia (tot i que ningú ho admetia) que eren inevitables.
S'han publicat sondeigs electorals interessats, s'han fet consultes a les bases (gairebé sempre amb preguntes tramposes) o s'ha acusat l'adversari de còmplice de terroristes, de connivència amb el nazisme o de destructor de la capa d'ozó. Però ningú ha estat capaç de pensar en el país abans que en el partit o en sí mateix. Sorprenentment, ni tan sols quan una part de l'Estat els avisa que està a punt de crear una nova República.
A Espanya no hi ha cultura democràtica senzillament perquè no existeix la cultura del pacte. No cal negociar. Les decisions s'imposen. I punt. Són molts segles de monarquia per dret diví; de caudillos "por la gracia de Dios" i de majories absolutes. I aquestes coses no es canvien fàcilment. Si mirem històricament per què Espanya ha passat de ser un imperi "donde no se ponia el sol" a ser un estat de segona o tercera fila, acabarem arribant a la conclusió que el motiu principal és la seva inflexibilitat. A Espanya el poder s'exerceix de forma absoluta i sense negociar, que és un signe de feblesa. Aquesta màxima es va aplicar a tots els territoris sota el domini espanyol, des de Flandes al segle XVI fins a Cuba, Filipines i Puerto Rico al tombant del segle XX. I el resultat ha estat sempre el mateix: negar-se a negociar fins que arriba un dia on la realitat passa per damunt de la legalitat.
Però quan l'aritmètica parlamentària no permet aplicar el rodet, i cal posar-se d'acord amb algun dels adversaris per poder formar govern, s'ensorra tota la tramoia. I a la pretesa "democràcia plenament consolidada" li salten totes les costures.
S'ha parlat de tota mena de pactes: pactes d'esquerres, pactes republicans, pactes transversals, pactes de l'IBEX 35, govern d'independents... Però res. Això de negociar - és a dir, de cedir en alguna cosa per aconseguir-ne alguna altra a canvi - a l'Estat Espanyol és impossible. I ara, si no ho soluciona en els propers dies alguna trucada miraculosa amb forma de calbot des d'algun despatx realment important, la convocatòria de noves eleccions serà un fet consumat. I, per si de cas, el cap d'Estat ja ha demanat que la campanya electoral sigui austera. Entendridor.
I nosaltres? Nosaltres ja estem en una altra fase. Si, com tot sembla indicar, hi ha noves eleccions a Espanya, hi prendrem part, ben cert, però amb la certesa cada vegada més evident de no voler formar part d'un Estat que, mani qui mani, ja fa temps que va decidir que no volia ser l'Estat dels catalans.