"Tots els coneixements són bons per fer qualsevol història"

· Quan i perquè vas marxar a viure a NY?
Vaig arribar a Nova York el 5 de febrer de 2013. Sempre havia estat un somni viure un temps a aquesta ciutat i un cop vaig acabar la meva primera pel·lícula i vaig estalviar no m'ho vaig pensar més. A part, la situació de crisi a Espanya em feia molt difícil trobar feina com a periodista o cineasta, així que em vaig llançar a l'aventura. Sense haver estat mai a NY, ni conèixer ningú allà, em vaig presentar en ple hivern nevat amb una maleta, un mapa i sense saber gaire bé per on començar. Però m'alegro molt d'haver pres aquesta decisió. Ha estat una lliçó diària tant personal com professional i tot el que m'ha passat, tant bo com dolent, m'ha fet evolucionar com a persona.

· A més de fer de periodista freelance per a diversos mitjans, també has fundat la teva pròpia productora: Somiant Productions. Va ser difícil emprendre el projecte?
Tot ha estat difícil en la meva experiència als USA, però tot calia que passés per arribar on sóc actualment. Tant trobar la manera de seguir escrivint i publicant, com fundar una productora amb el meu soci, el periodista Manel Ferrera. La idea de crear una productora sempre em rondava, des de feia anys, fins i tot tenia el nom pensat, però no va ser fins que no vaig començar la pel·lícula que estic dirigint actualment a Nova York - "Sole Survivor"- que vaig veure la necessitat de tenir un suport logístic major en producció a través d'una companyia. La pel·lícula ja estava caminant des de feia uns mesos i ja havia rebut el suport econòmic del Consolat espanyol a Nova York, així que va ser llavors quan en Manel i jo ens vam convertir en socis fundadors de la productora (www.somiantproductions.com). I des de llavors no hem parat, hem treballat molt dur i fins i tot han sortit altres projectes per fer amb aquesta productora tan jove perquè no hem parat de picar portes. Entre el Manel i jo coproduïm i jo investigo, guiono i dirigeixo.

· És fàcil de compaginar amb la teva feina de periodista? Per a quins mitjans treballes?
Sí que és fàcil de compaginar perquè actualment em dedico molt més a la pel·lícula i a la productora que no pas a publicar com a periodista per la fase del projecte en què estem, que requereix molta dedicació, hores i esforç. Produir, escriure i dirigir un projecte que, a part, requereix de tantes hores de recerca històrica, treu moltíssimes hores. Però, evidentment, quan em demanen articles estic ben encantada de escriure'ls. He publicat sobretot a El Diario de Nueva York i La Opinión de Los Ángeles, i també he escrit, juntament amb en Manel Ferrera, per l'Ara Balears, perquè ell és el corresponsal als EUA d'aquest mitjà. En alguna ocasió he publicat també a La Vanguardia i a Núvol.

· A més de directora de cinema, ets psicòloga i periodista. Aquests coneixements t'ajuden a l'hora de plantejar els projectes? Et donen una altra òptica?
Tots els coneixements són bons per desenvolupar qualsevol història. Per acostar-te als personatges i a la vida en general amb una actitud més humil, curiosa i oberta. Amb ganes d'aprendre sempre. La psicologia em va potenciar la capacitat d'observar i d'entendre el comportament humà (tot i ser molt complicat), el periodisme va alimentar la meva vena crítica i analítica i els estudis en cinema em van fer créixer audiovisual i creativament. Evidentment, tot això ha sumat a la meva vida, però sobretot el que ha sumat més, sense cap dubte, ha estat intentar les coses i equivocar-me molt. I conèixer gent millor que jo que m'ha fet posar-me les piles i m'ha inspirat molt. Sortir del poble i viure a fora tants d'anys (als 19 anys va ser quan vaig marxar a estudiar fora de Castellar) ha sigut fonamental en la meva evolució personal i professional.

· Un dels projectes més importants que estàs duent a terme amb Somiant Productions és el documental 'Sole Survivor'. De què tracta? Què hi descobrirem?
És una pel·lícula sobre la societat espanyola més antiga de Nova York i de les més antigues dels Estats Units que encara perviu. És la La Nacional- Spanish Benevolent Society, fundada al 1868 (en dos anys i mig farà 150 anys) i va ser fonamental pels immigrants que arribaven sense res a una ciutat ben dura. Allà trobaven un plat de menjar calent, habitacions on quedar-se, ajuda mèdica, consells per trobar feina, tot. Va ser el cor del que a partir dels anys 30 del segle passat es va conèixer com a Little Spain. Aquest barri va estar tan important com els famosos Little Italy, Chinatown, Korea Town, etc, però a finals dels anys 70 les màfies de les drogues i el crim va acabar amb aquest barri espanyol. La Nacional va ser l'únic lloc que va sobreviure als últims 20 anys del segle passat, on el crim i la violència eren el pa de cada dia. Al 2007 va estar a punt de desaparèixer definitivament però un grup d'americans fills d'espanyols van salvar-ho. I ara viu la seva segona època d'or. Apart, a la pel·lícula, no veurem només aquesta evolució de La Nacional sinó que amb l'ajuda del pintor mallorquí Domingo Zapata, que pinta un quadre exclusiu inspirat en el guió que li vaig passar, anirem descobrint que aquesta societat és tan vella que hi ha coses que es diuen d'ella que es poden provar i altres que són ficcions i misteris sense resoldre. Jugar amb els fets reals i les ficcions misterioses és la clau del film. L'art i la història aniran de la mà també. Així que, no serà pas un documental clàssic de gent parlant a càmera i de fotos antigues, no, hi ha una voluntat de crear una història intrigant darrere, perquè la vida de la societat té ingredients suficients per explicar-ne la història d'aquesta manera.

· Què queda de la Little Spain? Què va representar per a NY?
De Little Spain no queda res, només La Nacional-Spanish Benevolent Society, d'aquí ve el títol del documental: "Sole Survivor- única supervivent". El barri és ara un del llocs més cèntrics i cars de Nova York (el carrer 14, entre Chelsea i el West Village), així que els preus es van posar impossibles per mantenir qualsevol negoci o viure allà, apart de la violència que va haver als anys 80-90. Little Spain va ser durant els anys 40, 50 i 60 del segle passat, un dels barris més vius, amb més de 40 comerços espanyols en poc més de 3 carrers. I molts espanyol es queixaven que si no sortien d'allà, podien passar-se tota la vida sense parlar una paraula d'anglès. Hi havia una funerària, una església (Nuestra Señora de Guadalupe, la primera església a Nova York en fer les misses en espanyol), llibreries, clubs, cantines, botigues de roba i de menjar portat directament d'Espanya, restaurants, una planta de l'Hospital Sant Vincent que estava al barri també era destinada als malalts espanyols. I constantment es feien festes on la gent de la ciutat, d'altres països, podia apreciar el menjar i la cultura de les diferents regions d'Espanya.

· La Little Spain va ser un barri d'acollida per a molts artistes de NY però també vinguts d'Espanya. Quins noms cèlebres van fer parada al barri?
Es diu que Lorca, Dalí i Picasso van passar per allà. També que en Paco de Lucía hi anava. I també es parla que hi havia un Sorolla donat per ell o per un tercer que penjava de la paret de la societat. El jugador de futbol Fabri Salcedo (qui es va convertir en una eminència a l'esport americà) era soci de La Nacional. I com aquests, molts noms. La majoria dels artistes espanyols han passat per allà perquè durant molt de temps era l'única societat que existia al cor de Manhattan. Però hi ha poca documentació al respecte perquè la societat, en els últims anys abans d'estar a punt de desaparèixer, va ser espoliada.

· La història del barri és encara desconeguda per molts americans, i fins i tot espanyols?
Sí, malauradament és una història bastant desconeguda. I per això fem la pel·lícula, perquè ens sembla clau per la història de Nova York i l'espanyola. Ens sembla trist que barris com Chinatown i Little Italy hagin quedat a la memòria dels novaiorquesos (i dels que no ho som) gràcies a tot el que s'ha escrit i fet en cine, i que altres barris tan importants en aquells mateixos anys estiguin a l'oblit. Tot és història i precisament per una ciutat tan cosmopolita i oberta a altres cultures com Nova York, que ha permès que totes les comunitats de qualsevol origen s'hi establissin sense problemes (i encara hi convisquin), és important que aquesta part de la seva història quedi reflectida d'alguna manera. Nosaltres farem el possible amb la nostra humil aportació.

· Com en el segle passat, existeix encara a NY, un fort vincle de comunitat entre els immigrants que comparteixen origen?
Sí, quan ets fora de casa això s'intensifica molt més. A mi em fa molta il·lusió quan sento català pel carrer o veig quelcom que em recorda a la meva terra. Són molts quilòmetres, molts mesos sense veure la teva gent, enyorant-los molt, necessitant-los en els moments durs, patint pel que pot estar passant allà i tu no pots ajudar-los. És ben normal que les persones, tot i sentir-se de Nova York (perquè aquesta ciutat també ho té, et fa sentir d'aquí en uns pocs dies, un sentiment que no m'ha passat a cap altra ciutat on he viscut), enyorin les arrels i sobretot els seus, la "homesickness" que diuen per aquí. Els vincles amb la gent de la nostra terra són claus per mantenir-nos forts anímicament en moments durs, que n'hi ha molts, és clar. Tothom hauria de passar per l'experiència de ser immigrant una vegada a la seva vida: arribar a un lloc sense cap protecció ni comoditat, sense conèixer a ningú, on parlen un altre idioma, viuen una altra cultura, on no pots treballar per culpa dels papers i has de lluitar molt per aconseguir-los, on no tens els mateixos drets, tot i ser una persona amb formació i experiència. Tothom hauria de sentir això a la seva pell per recuperar una mica d'humanitat envers els que abandonen els seus països pel motiu que sigui i vénen al nostre a lluitar amb tota la dignitat i esforç que poden, i amb ganes que surti bé.

· A més d'aquest documental, també esteu treballant en el guió d'una road movie, un curt sobre Lorca i altres documentals... Quins són aquests projectes.
Sí, hi ha un curtmetratge experimental que vaig rodar a Nova York abans de conèixer el Manel i crear la productora i que ara el tenim en fase de postproducció amb Somiant. Està inspirat en "Poeta en Nueva York" de Lorca. També vaig acabar un guió de llargmetratge de ficció fa temps i esperem començar amb la seva preproducció un cop tinguem més enllestit el documental Sole Survivor. És una història que passa entre Nova York i Barcelona. També estem treballant en una road movie documental per ser filmada a Cuba i altres idees. Per idees no serà, això està clar. I, apart, ens oferim per ser assistents en els rodatges d'altres persones (per exemple, l'any passat vam assistir tècnicament i en la part de producció a un parell de rodatges de documentals per tele, aquí a NY) o treballar en altres projectes audiovisuals, com publicitat (acabem de col·laborar en un espot per Melià Hotels, a Miami).

· Tens data de tornada a Castellar?
Doncs no, la veritat. Ara mateix, crec que en tinc per uns tres anys més. Ja veurem després com es presenta la vida.

· Què trobes a faltar de Castellar, i què trobaries a faltar de NY si marxessis?
De Castellar trobo a faltar la meva família, sense cap dubte. I els amics de Barcelona també. M'estic perdent moments molt importants que no tornaran. Tinc un nebodet ben guapo que té de vida quasi el mateix temps que porto jo als USA. Imagina't. I sobretot trobo a faltar estar amb els meus pares, que es fan grans i els enyoro molt. Fins que no marxes lluny no te n'adones de segons quines coses, està clar. Però, tampoc tenia moltes opcions de feina a Espanya, jo. Aquesta possibilitat de treballar i progressar creativament, aquesta "terra de les oportunitats que és USA" -jo diria més, Nova York-, aquesta energia creativa brutal i les moltes oportunitats que poden sorgir-te aquí, on el treball dur i els mèrits propis són valorats, això, tot això és el que enyoraria de Nova York si marxés. La sensació que "tot és possible si treballes dur" és una realitat a NY, en canvi, malauradament a Espanya no és així, ja sigui per la crisi o pel poc valor a la cultura i a l'art que hi ha i que fa tant de mal a tots els que ens dediquem a això, que sempre sembla que ens hem d'excusar per treballar en aquests àmbits. A NY hi ha un respecte per la cultura i una voluntat de donar-hi suport que no he vist a cap altre lloc -la gent inverteix de manera privada en projectes artístics perquè creuen en el valor i la necessitat d'això-. Ho veuen com una oportunitat de projectar-se al món, a partir de la seva cultura i art. Així que, segur, quan marxi de NY trobaré a faltar no haver de donar explicacions de perquè em dedico al que em dedico, com si fos quelcom poc seriós, quan en realitat requereix d'un esforç diari titànic i, la majoria de cops, invisible per la resta.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter
La perseverança

Un defecte que no pots dominar
La impaciència en algun moment clau. Tot i que vaig millorant poc a poc

Una persona a qui admiris
Els meus pares.La lluitadora que tinc per mare sempre ha estat un exemple per a mi

Quin plat t'agrada més?
El marisc i el peix

Un color?
Negre

Un animal?
Tortugues marines

Un grup de música o una cançó?
Uff, en tinc molts. Em quedaré amb els Beatles perquè la seva música m'ha acompanyat des de ben petita i em va fer descobrir a tants i tants altres grups/músics.

Una pel·lícula
Igual, en tinc moltes. Però, en aquesta ocasió diré Big Fish, de Tim Burton, perquè la vaig revisar l'altre dia i em vaig recordar del molt que m'agrada aquesta història

Un cineasta
De nou, és difícil triar-ne. Un dels tants seria Wim Wenders

Un cinema
El Cinema Village a Nova York

Un viatge pendent
Moltíssims. M'encanta viatjar. Qualsevol lloc on no hagi estat encara