Crítica i comèdia s'uneixen en la lectura de 'La lliçó'

La lliçó, d'Eugène Ionesco, va ser la funció que va acollir la Sala de Petit Format divendres i dissabte passat a la nit. Es tractava d'una nova lectura dramatitzada del cicle "Llegides" aquesta vegada dirigida, per primer cop, per Jaume Clapés.

La música i la lletra potents de la cançó Joventut, de The Mamzelles, van donar l'inici de la representació, mentre els llums del públic s'anaven apagant i s'engegaven els de l'escenari. Primer va aparèixer a escena un personatge, la criada, interpretada per Clara Sellés, caminant d'una banda a l'altra. Moments més tard va arribar l'alumna, encarnada per Joana Meler, i aleshores l'espectador es va situar a casa de la professora, interpretada per Núria Santander, i que tot seguit va entrar també a l'escenari.

Les dues protagonistes, alumna i professora, es van posicionar i va començar pròpiament la lectura del text de Ionesco. Una taula d'escriptori les separava. L'alumna va seure en una cadira al costat esquerre, vist des del públic, i la mestra en un tamboret, que estava rere un faristol. Aquests elements escenogràfics eren els únics que ambientaven la funció, però van ser suficients per introduir visualment als espectadors en una classe. La resta va venir donat pel text que anaven llegint i també per la interpretació de les actrius, que no només llegien, sinó que expressaven allò que deien i, fins i tot, van representar algunes accions. Aquest fet va aconseguir que la lectura fos viva i arribés amb més facilitat al públic assistent.

Un altre punt fort de l'obra va ser la pròpia interpretació del text que va fer el director, Jaume Clapés, i que fins i tot es va atrevir a introduir-hi alguna frase de collita pròpia. Per a ell La lliçó és una comèdia absurda sobre l'educació i això és el que va voler plasmar a l'escenari, aconseguint que "fos de riure realment". I, sobretot en la lectura de dissabte, així va ser. El públic va anar esclatant a brots de riure en sentir les lliçons primer d'aritmètica i després de filologia, buides de contingut, que la professora anava exposant a l'alumna. Una professora que d'entrada és receptiva i es posa a la disposició de l'alumna, però que a mesura que avança el text es tanca i no escolta, tan sols es centra en el seu propi discurs unidireccional i no busca la reciprocitat de l'alumna.

La lliçó va protagonitzar una lectura còmica, però amb un rerefons molt crític. Va voler mostrar l'ensenyament adoctrinant, pla i arcaic que encara existeix en el sistema educatiu i que, segons Clapés, sembla inamovible. Així ho va plasmar el final de la funció, que va acabar de la mateixa manera que va començar, amb una alumna trucant a la porta de casa la mestra. Un final amb què Clapés va voler que l'espectador es preguntés "no acabarà mai això?".