Compte enrere: 90 minuts d'humor, crítica i sensibilitat

Amb la projecció d'un cronòmetre a punt per fer el compte enrere d'una hora i 30 minuts es va iniciar l'espectacle Temps. El protagonista, l'actor Quim Masferrer, va aparèixer a l'escenari vestit en pijama i assegut en una cadira de rodes, confessant que li quedaven 90 minuts de vida. A partir de llavors, el rellotge va començar a descomptar.

El silenci va regnar a l'Auditori Miquel Pont en els primers minuts de l'obra fins que Masferrer el va trencar convidant al públic, que omplia l'equipament municipal, a quedar-se i acompanyar-lo. Els 290 espectadors així ho van fer i, a més a més, es van deixar portar per les diferents situacions emocionals a què els traslladava l'actor. "L'espectador passa per diferents estats, acompanya al personatge en els estats, és a dir, moments de catàrsi, de crítica i gairebé desenfrenats de comicitat i de cop i volta de pors, de misticisme i d'una situació gairebé dramàtica", va afirmar Masferrer després de la representació. Els riures omplien l'Auditori en els moments més còmics, els silencis denotaven que s'imaginaven la cruesa del moment que estava vivint el personatge, els seus últims 90 minuts de vida, i els aplaudiments, que irrompien amb força constantment, mostraven que els assistents compartien el que deia el guió.

Un guió divertit, crític i sensible, escrit pel mateix Masferrer i que mitjançant una pregunta ben senzilla, però molt difícil de respondre: què faries si et quedessin només 90 minuts de vida? . Aquesta qüestió atorga al personatge la llibertat de parlar sense pèls a la llengua. Segons l'actor "l'espectador té la compassió cap a ell" i això li permet fer el que vulgui. Així, a través del teatre i del personatge Masferrer s'atreveix a "dir en veu alta allò que sovint callem" i, a més a més, té la capacitat de fer-ho amb una gran potència expressiva. Una combinació que fa que res quedi exempt de poder ser susceptible a la crítica. Les relacions i diferències familiars, la justícia, els polítics i les seves decisions, els crítics teatrals, la monarquia, les lleis, la religió, els toreros, els bancs i, fins i tot, les companyies de telefonia. Hi apareixen els temes que rodegen l'actualitat del moment i, al mateix temps, aquells que segueixen la societat en la vida quotidiana. També es mou però a la reflexió, d'una banda, per intentar posar-se en la pell d'aquell que viu una situació límit i incerta. I, de l'altra, per la conscienciació del temps, tant del seu pas com de la manera que s'aprofita.

La interpretació de Quim Masferrer, tant corporal amb moviments i expressions com vocal amb el pas d'un to còmic i valent, en ocasions fins i tot provocador, a un to tendre i patidor, va demostrar que un bon text i un bon actor poden omplir un escenari. Tan sols l'acompanyament amb músiques, el so d'un rellotge, la projecció d'imatges en una pantalla i unes cortines de color blanc van completar l'actuació.

El temps va córrer i, finalment, després de 90 minuts, el comptador va arribar a zero. Al personatge se li va acabar la vida i l'escenari va quedar a les fosques. El públic castellarenc, en canvi, va esclatar amb forts i llargs aplaudiments. Una ovació que Quim Masferrer, content d'haver tornat a actuar a la vila, va agraïr dient: "Castellar, sou molt bona gent!".