Fa ja sis mesos d’un 1 d’octubre que ja és per sempre un referent per quan es parli de moviments cívics, d’actes d’empoderament, de dignitat i sobirania... En parlem molt de l’1-O, però cal no oblidar el dimecres 3 d’octubre, quan amb la participació de molta gent que el dia 1 no va tenir motius per sortir de casa, la transversalitat de la protesta democràtica desbordava l’estat i portava al rei a fer-se un gol en pròpia porta. La immutable Constitució espanyola és va fer estreta, molt estreta, per a molts catalans i catalanes -fins i tot per a molts i moltes no independentistes.
Ara estem encallats en una lògica de victòria/derrota. I no cal dir-ho, estem molt pitjor que fa sis mesos. Es comença a escoltar la paraula negociació, i ho celebrem els que érem conscients que, en temps d’eleccions polaritzades, aquest concepte el comprava poca gent. Però, és un fet, la negociació ara és més difícil: s’han allunyat les possibilitats de reformes constitucionals o referèndums pactats. I si fos un litigi entre dues bandes rai!... No hi ha un lideratge clar a banda (jutges, govern, Cs, PP, PSOE?...) i banda (legitimistes, pragmàtics, intransigents?...) i en qualsevol conflicte on a cap dels dos costats no hi ha un lideratge clar, es fa molt difícil establir el diàleg preludi de qualsevol negociació.
“Pensa globalment i actua localment”, és una de les premisses del pensament ecologista. Doncs des Castellar En Comú Podem fem una proposta d’acció en l’àmbit personal: deixem anar el llast de les grans declaracions dels líders polítics i pensem en el veí que sabem que va votar diferent de nosaltres. Veurem que -amb poques excepcions- ni és un colpista, ni odia ningú, ni és un fatxa, ni és insolidari, ni és tan agressiu o il·luminat com el líder que va votar, ni creu que l’independentisme o l’unionisme ho ha fet tot bé...
Conèixer i reconèixer l’altre és el primer pas, i això va per llarg!...
